01 d’octubre, 2020

Spankers: no gasteu el cul de l'spankee en cinc minuts!

 El títol d'aquesta entrada ja ho diu tot i crec que és força clar.


Qui diu 5 minuts diu 15, obvi, però el missatge és el mateix: excepte en comptades ocasions en els quals es necessita una ràpida i contundent "acció-reacció", el joc ha de ser necessàriament progressiu.

Bé, aviam. Ja sabeu que aquest blog és molt subjectiu. Jo no em poso en boca d'altres spankees, deu em guardi de tal atreviment, però parlo per mi i del que veig: si agafeu una spankee amb qui teniu ganes de jugar una bona estona i sense preses, quina necessitat teniu de abaixar-li ja les calces als primers minuts i atropellar-li la pell a cops? va home, calma :)

Les coses s'han de fer ben fetes: primer entrar en el paper (podeu llegir l'article "El arte de regañar", del blog de Mariposas de chocolate) per poder després descarregar aquesta tensió a través del càstig progressiu (amb les capes de roba baixant-se també de forma progressiva). 

Per mi el baixón que em dona quan les coses es fan de forma ràpida és directament proporcional al subidón que em dona quan les coses es fan a la manera clàssica (o sigui, de manera BÉ). I amb això no vull dir que de tant en tant calgui una cosa ràpida i contundent, però per mi ja és una cosa que forma part d'un joc més ampli, de més durada o de més continuitat. 

Spankers del món: comenceu amb la mà i sobre la roba, no tingueu presa. Si voleu aplicar un càstig fort a la spankee que teniu al davant (perquè s'ho mereix, segurament s'ho mereix) feu-ho a poc a poc i segur que us ho podrà aguantar. Si aneu a pinyó fix, al cap de poca estona LI HAUREU GASTAT EL CUL i la seva resistència s'haurà reduït i és un rollo. 


Pd. La foto que he escollit per il·lustrar aquest escrit m'encanta. M'agraden les taules altes.
VULL UNA TAULA AIXÍ D'ALTA, on amb prou feines els peus em toquin a terra, haha (és difícil, soc bastant alta) però bé, m'agrada la foto, sí.

27 de setembre, 2020

La part emocional

Ahir vaig comentar que per mi l'spanking era sovint necessari per equilibrar-me, i em ve de gust explaiar-me una mica amb el tema. (Dues entrades en menys de 24 hores és digne de premi, hehe)

No vull tampoc crear confusió: m'agrada molt quedar per "jugar i prou", per passar-ho bé, pel gust de tots dos. M'agrada jugar al joc complet, com dic sempre, amb tots els passos necessaris, des de la bronca a la cremeta final... i em poden agradar variants i coses vàries.... però en aquesta entrada vull parlar d'un altre tipus d'spanking, el més emocional, ... que en part és també potser el que gaudeixo més.

Com moltes persones al món, soc una persona una mica inestable: hi ha dies que estic SÚPER BÉ i em menjaria el món amb patates i iniciaria trenta projectes en un sol matí. I després hi ha dies que estic SÚPER MALAMENT i que no sortiria de casa, voldria desaparèixer i m'estiraria al llit fins al moment de morir. Val, potser m'he passat ara amb l'explicació, però són exemples radicals, val, s'enten oi? I aquí és quan entra l'spanking. 

  • Quan estic SUPER ON, necessito que se'm freni.

  • Quan estic SUPER OFF, necessito que m'espavilin


Curiosament em passa una cosa: recordeu que ahir vaig dir que hi ha només dues persones que em tenen súper apamada? doncs em passa una cosa curiosa: un és bo per frenar-me, l'altre és bo per espavilar-me. 

Com ja vaig dir fa setmanes, el covid, el temps i les distàncies han fet que ja quasi no vegi a aquestes persones. Però que bueno, que no passa res, ...però bueno.

Estic trobant persones amb qui jugar de nou i bé, la confiança mútua i el coneixement de la persona (en ambdues direccions) són coses que porten temps i requereixen sessions i anar explorant. Costa trobar algú amb qui jugar amb certa continuïtat i seguiment. 

Costa trobar, perquè no és fàcil, cadascú té els seus gustos i preferències, i has d'anar trobant peces d'encaix. Com a noia marco alguns límits que molts homes no entenen, i com a spankee busco resistència (adient al meu cos i pes) i arribar a límits, tant físics (dolor) com psicoemocionals. 

En fi, no sé. Suposo que aquest blog ha passat a ser un pou on abocar-hi pensaments, ejejejej


26 de setembre, 2020

Les spankees, al final, mai escollim....

 Hola a tothom :-)

Aviam, que teniu raó: una spankee no hauria d'indicar mai el seu propi càstig (ho dic per la promesa que vaig fer, per l'incompliment d'aquesta promesa, per la decisió del propi càstig i pels comentaris que m'heu fet arribar via blog o via correu electrònic). D'acord, però, eh.

Quan una spankee marca el camí ho fa bàsicament per excitar-se una mica pensant-hi, i tots sabem de sobres que quan l'spanker agafa les rendes del joc, poca cosa pot fer l'spankee, el seu poder de decisió s'ha esfumat. És o no? Doncs ja està, hehe.

A part que si un spanker no et coneix massa, si tu li guies una mica doncs crec que pot ajudar a mesurar. No sé si m'explico. Si tu dius, "et proposo això" és perquè mínim saps que pots aguantar allò bé. Després que faci el que vulgui. A més, també dones una mica de pistes sobre el que t'agrada.

De totes maneres, quan ja coneixes a la persona, ja et deixes guiar... a hores d'ara crec que només hi ha dues persones que em tenen BEN apamada, són persones amb les que he jugat moltíssim i que coneixen bé el meu cos, per tant no em preocupa que allarguin un càstig que havia de ser més curt o que frenin abans d'hora quan veuen que ja no vaig bé.

I ara direu: aviam, que això qualsevol spanker ho sap notar, no cal un màster en spankees. I teniu raó, és cert. és així. Una mica més difícil és frenar quan jo encara demano més o seguir quan el meu cos ja diu prou. És aquí especialment quan noto l'afinitat amb ell, en aquests moments en que fan al revés del que jo vull o mostro, que em posen al límit, que busquen un resultat. Per mi l'spanking és una cosa molt emocional, no m'agrada rebre i prou, no m'agrada arribar, despullar-me i ser castigada... i crec que en això tots els que adorem l'spanking coincidim. M'agrada "el joc", obvi, però també la part emocional que toca amb la meva vida real. Molt sovint necessito aquest "joc" per equilibrar-me. (D'això potser en faré una altra entrada d'aquí uns dies). 

21 de setembre, 2020

Els mòbils ens escolten

(Sí, ok, m'he despistat una mica amb la publicació d'entrades, farem veure que no ha passat)

 Segurament algun cop us heu trobat amb una situació similar: esteu parlant d'algun tema amb un amic i de cop i volta al mòbil us comença a aparèixer informació publicitària sobre alguns dels temes que han sortit a la conversa. Oi que sí? Doncs a que no sabeu quina publi em va sortir l'altre dia? jiji

UN TALLER DE TALLA DE CULLERES DE FUSTA!


Us imagineu que m'hi apunto??

- Docent: oh, que cuchara más bonita te está quedando
- Jo: sí, ¿verdad?
- Docent: y tanto, buenos cocidos saldrán de aquí

- Jo: lo único que quedará cocido será mi pobre culo, está cuchara la estoy creando para que me castiguen si me porto mal

mmm... NO, millor no m'hi apunto. Haha.

06 de setembre, 2020

Castigada per un "yogurin"

Just a temps arribo per escriure l'entrada :-)
La veritat és que porto uns dies bastant actius. Ha sigut tornar a escriure al blog i de cop he tornat a sentir-me súper spankee, hehe. He quedat ja amb algunes persones i fins i tot una em va deixar el cul lila durant pràcticament una setmana O_O jejejejejejeje. 
Ja no tinc la pell juvenil de "antaño", aix.

PERÒ, avui us vull parlar d'una cosa que m'ha passat aquest cap de setmana. Com algun cop he dit, m'agrada que la persona amb qui jugo sigui més gran que jo. I de fet aquesta norma només s'ha trencat una vegada (recordeu: spank juvenil). Doncs bé, l'he tornat a trencar. I aquest cop, amb algú pràcticament deu anys més jove!!!! (no és propi de mi)

Us ho explicaré una mica: fa unes quantes setmanes em vaig registrar a FetLife, una mena de xarxa social per tarats com nosaltres. Bé, doncs em va contactar un noi. Jo quan vaig veure la seva edat vaig pensar, no anem pas bé. (Aviam, que en té quasi 30 eh, jajajaaj, però que jo ja vaig camí dels 40 com qui diu).

em vaig sentir una mica així

Però mira, parlant parlant ens vam caure bé i vam seguir parlant fora d'aquella xarxa. I bueno, resulta que teníem una mateixa manera de jugar i de veure les coses (els que sou 100% purs ja sabeu com costa això, ja que la majoria de gent són una mica barreja amb altres branques del bdsm jejejeejej). Doncs xerrant xerrant ja vam veure que havíem de quedar sí o sí. 

PERÒ, SABEU QUE ÉS LO MILLOR?

Que quan li vaig dir que jo tenia un blog.... (aquest) doncs, resulta que ja el coneixia de quan era súper jovenet! ÉS A DIR, que fa 10-12 anys ens llegia ^__^ i clar aquest detall em va fer súper il·lusió i crec que a ell també, després de tants anys, trobar-se, són coses divertides.

O sigui que res, aquest cap de setmana hem quedat. El meu nou spankerito m'ha demostrar ser prou fort i contundent. A més, venia armat, lo pitjor ha sigut això:


Que cagun dena, com pica! El tema material de fusta ho porto fatal, que ja sé que no sóc l'única, però joder. M'ha castigat de valent (però no ha aconseguit que de la meva boca en surti una disculpa, as usual).

Jo m'ho passo bé, ell s'ho passa bé, vosaltres us ho passeu bé. Quin mal fem? cap ni un. I que cadascú gaudeixi com vulgui :-D

Pd. Que sapigueu que ara mateix s'estan creant uns moratets liles i que ho estic passant fatal asseguda en aquesta dura cadira del meu menjador. M'hauré de comprar coixinets.

26 d’agost, 2020

Automotivar-me per escriure al blog!

M'ha tornat el gust d'escriure per parlar d'spanking, ...o sigui que aquí em tindreu una bona temporadeta.

PERÒ, com que soc una mica mandrosa, he decidit que faré un petit joc. El meu objectiu és una entrada setmanal per tot el que queda de 2020. Això vol dir, 18 entrades (m'he assegurat fent una llisteta de temes que tinc prou coses de les quals escriure hehehe). El marge és de dilluns a diumenge. Si un diumenge a les 12 de la nit no s'ha publicat res aquella setmana, doncs ...càstig per mi. Eh, fàcil eh? hehe

I aquí la meva llista de càstigs si això no es compleix, que anirà in crescendo:

- Una setmana sense escriure: 100 cleques OTK
- Dues setmanes sense escriure: 150 cleques OTK + 20 cinturó
- Tres setmanes sense escriure: 150 cleques OTK + 30 cinturó + 10 respall de fusta
- Quatre setmanes sense escriure: 150 cleques OTK + 40 cinturó + 20 respall de fusta + 6 vara
- Cinc setmanes sense escriure: 200 cleques OTK + 50 cinturó + 30 respall de fusta + 12 vara

La gràcia és que no cal que siguin consecutives: si la setmana vinent m'oblido, doncs càstig. I si al novembre em torno a oblidar, doncs ja serien dues setmanes i per tant ja entraria en joc el cinturó. Com veieu són xifres assumibles, és només per posar una mica de joc a l'assunto, que ja sabem que avui en dia està molt de moda la gamificació.

Déu no vulgui que el meu culet pateixi tots aquests greuges, no?? jejej. Però si passes, no dubteu que com a lectors del blog, sereu informats degudament del seu compliment.

19 d’agost, 2020

Fantasies confessables I: Una surra a l'aire lliure

Hola,

(eh, dues entrades en menys d'una setmana, MEREIXO UN PREMI!).

Avui trauré el tema de les fantasies confessables i espero que algú s'animi a deixar algun comentari, que serà ben rebut :-)

Mireu hi ha coses que em donen molt de morbo però que sé que són difícils de realitzar, i veient aquesta imatge que us poso, hi he estat donant voltes. 


Una bona surra a l'aire lliure. Què bonic oi?? però clar, potser m'hauria d'apuntar-me al concurs aquell de GRANJERO BUSCA ESPOSA o algo així, perquè ho veig fumut.

En dues ocasions el meu culet ha rebut fora de la protecció d'una llar. O almenys que jo recordi (perdoneu, tinc mala memòria). Us explicaré:

- La primera vegada va ser amb el meu estimat (i ENYORAT spanker) (si, coautor d'aquest blog al principi i que no em posa la mà al cul des de fa una bona pila de mesos i vaya quin rollo). Bé, el que deia. Un dia vam agafar la seva moto i vam pujar per una muntanyeta als afores de Barcelona. De cop, es va parar, va posar la moto en un costadet que no molestés i vam entrar cap dins. Allà em va arrambar contra un arbre, em va abaixar els pantalons i amb una branqueta que va trobar per allà em va donar 4 cops. Va ser bastant simbòlic per la situació, però bueno, va ser morbós, doncs sí.

- La següent va ser amb un tio amb el que estava i vam fer una excursió muntanyil. A mig camí ens vam seure a descansar i en un tres i no res jo ja estava sobre els seus genolls amb els pantalons abaixats. També van ser 4 copets per si de cas, però també va tenir la seva gràcia.

I fins aquí.
Si algú dels aquí presents té una finca tipu Casa de la Pradera i m'hi vol convidar a passar un dia, em podeu escriure. Prometo portar-me una mica malament :-)