28 de març, 2008

Spanking i literatura (II)

Seguim amb la secció que vam iniciar fa poc sobre literatura spanking. Aquesta setmana, -i també de la mà d'en Ton-, tenim l'obra:

BEATRICE (1920)


Aquesta obra, d’autor anònim, possiblement una dona, va ser redactada segurament entre 1885 i 1895, malgrat que la seva primera edició coneguda es remunta a l’any 1920. Considerada com la novel·la més perversa de tota la literatura eròtica de l’època victoriana, posa més que en evidència la respectabilitat de l’alta societat britànica d’aquells temps.
.

D’un erotisme exuberant, el llibre narra la iniciació de dues germanes en el món del sexe i de l’obediència, segons les antigues tradicions. La més gran de les dues, na Beatrice, esdevindrà amb el decurs del temps l’escollida per a prendre les regnes d’una ben curiosa escola per a senyoretes de bona família. Tots els secrets del sexe, tots els plaers, la satisfacció de tots els desigs, posats a disposició d’unes noies que acabaran gaudint d’una posició de predomini respecte dels seus futurs marits, gràcies és clar als ensenyaments rebuts en el centre i, sobretot, a la submissió que prèviament hauran de mostrar envers les seves educadores. Guanyar la llibertat a través del domini en les relacions sexuals. Aquest seria en definitiva el repte de les disciplines que s’imparteixen en aquest atípic centre educatiu. Aquest seria també el factor principal que em porta a pensar que el clandestí autor fou una dona.
.

Encara que amb gran prodigalitat en les escenes de “spanking” i “bondage”, l’autor inclou també profusament en el cos de la novel·la un munt de situacions en què la sodomia, el lesbianisme i fins i tot l’incest, acaben portant a intensos orgasmes a les seves protagonistes.
.

Aquest cop l’edició que coneixem és justament en català (!!). Edicions La Magrana va publicar-la l’any 1989 dins la seva col.lecció eròtica “La marrana”, amb traducció de Neus Arqués i Gaia Güell.

.
M’ha costat molt decantar-me pels fragments que us ofereixo a continuació. L’obra n’és tan plena de situacions i d’escenes d’afinitat amb el nostre món que no sabia quines havia d’escollir per a il.lustrar aquest comentari. Espero que us agradin!!


“Em va enlairar, em va balancejar dins aquella abraçada d’ós. La vora d’un sofà va tocar el darrere dels meus genolls. En caure, va fer un simple moviment i em va atreure cap a la seva falda. Em van quedar els pits a la fresca perquè el vestit es va cargolar.

-No, oncle, no!

El meu panteix sortia alhora que ell alçava la mà i l’estampava contra el meu cul nu. Jo xisclava, cridava. La cremor era immensa.

-No, no, no, no! –vaig tornar a ploriquejar. Tota la meva formació m’havia marxat del cap. El foc em cremava les galtes. Ventava cops de peu. M’aferrava a la catifa. La mà oberta queia una vegada i una altra. Jo era alhora dona i criatura. El cul retrocedia, flamejava. Llàgrimes com perles em baixaven en cascada galtes avall.

-Ai...iiii! –jo xisclava una vegada i una altra vegada fins que es va aturar i em vaig quedar inerme, indefensa davant les seves carícies. Aquell palmell gran em brunyia el cul, els dits exploraven. Jo borbollava les meves penes.”

**********

“La Jenny va obrir la gàbia de l’Amanda i la va fer sortir. La mirada d’ell la va acovardir i es va tapar el pubis. La Jenny li va copejar els canells. A la mà, l’oncle duia una corretja, ampla i gruixuda ... potser era la mateixa que els nostres culs havien tastat a les quadres.

Els turmells de l’Amanda trontollaven i la feien ensopegar. La Jenny la va dur a la barra, que quedava a l’alçada de la cintura. Era de fusta, rodona i polida. Al mig, allà on reposava la panxa, s’enfonsava una mica.

-Ajup-te, amb els talons ben junts. I agafa’t fort a la barra de sota –li va ordenar l’oncle.

Seria la veu d’ell més autoritària que la que ella coneixia? L’Amanda tenia la mirada esmorteïda. Va clavar els ulls un moment a la paret i després va obeir.

-No gaire fort, si us plau. Després me’n podré anar?

Feia veu d’escola dominical. La Jenny es va inclinar i li va lligar els turmells amb una corretja ampla. (...)

L’oncle es va apropar a l’Amanda, l’exhibició de la qual era deliciosa. Vaig adonar-me que no li havien lligat les mans a la barra de sota a posta. L’esfera del cul era perfecta ... per dins, el solc era de color sèpia. La corretja es va enlairar i es va descargolar.

Cra-aaaac! Ai, quin aspecte va fer el cuir en besar a fons tota la seva femineïtat! L’Amanda va fer una ganyota d’angoixa, amb la boca penjant. Es va sentir, fluix, un gemec. Els cops eren lents i mandrosos ... insistents. Es veia que el pes del cuir només necessitava un gest indolent de la mà i del canell. De vegades queia transversalment sobre el cul, d’altres ho feia a sota, sota la poma que s’oferia, on les llargues cames es trobaven i la carn feia petits plecs com si s’arrugués, a punt de clivellar-se.

A cada espetec l’Amanda panteixava més fort. El cul va esdevenir una boirina rosa i blanca. Els artells eren blancs allà on s’aferraven a la barra de sota.

-No ...Noo...Noo...Noooooo! –suplicava. Movia els malucs amb cops cada cop més violents de rebuig. A cada espetec les natges ja tibants es tibaven més. Amb una mà d’home gran hauria pogut agafar-les totes dues alhora. Un meló partit. M’hauria agradat passar-hi la llengua, sentir-ne la calidesa, la calor que desprenia, que rebia. Vaig comptar deu, dotze, catorze. LAmanda premia les dents. Plorava per dins? La lluentor del seu cul era lluminosa tot i que no es veia cap marca. D’ença d’aleshores he après l’art de la corretja: en diuen “polir a la francesa”. El cuir mai no ha de ser prim, perquè seria cruel.

Les argolles de metall que agafaven les mitges de l’Amanda es fregaven. Els genolls li feien figa i el cul encara sobresortia més. Els seus llavis van murmurar un llarg au...uuuuu. Aquest és el soroll esperat.

L’oncle es va aturar. Sentia com l’Amanda sanglotava, però no eren sanglots de dolor. Eren els sanglots d’un nen que ha perdut les joguines. Els sanglots d’un nen que para de plorar quan ningú se l’escolta.”

**********

“-Ara gira’t, amb el cul ben enfora.

Vaig obeir i em vaig agenollar. M’havia de castigar per haver estat tan dolenta al wàter i a l’estudi. Em va lligar els canells amb corretges als costats del llit, allà on els suports de ferro passaven sota el matalàs. Després em va lligar de turmells.

-Arqueja bé l’esquena, Beatrice ... ensenya bé el cul! –el seu to era incisiu. La vaig obgeir. Es va col.locar darrere meu. Vaig posar la galta al coixí, esperava-. Quin cul més perfecte ... ens superes a totes! –va murmurar.

Tenia les xurriaques a la mà, les havia tretes de sota el coixí. Les tralles espetegaven, em feien arcar i bellugar-me com una poltra. Vaig girar la cara i vaig mossegar el coixí. Les puntes de cuir em coïen, em buscaven, com exploradors. Buscaven els meus forats. Amb aquelles boquetes em mossegaven i em feien cargolar. La calor s’expandia. Dits de foc que busquen, calents. Amb el seu xiulet xiuxiuejaven a les natges exposades, a la panera, em fregaven la figa, el pot de mel. Per molt que em cargolés i panteixés, he de reconèixer que la sensació tenia una dolçor amargant. Les corretges em subjectaven.”


Finalment, m’agradaria regalar-vos el paràgraf on l’autor, l’autora, ens manifesta sense embuts la seva filosofia, allò que la mou a educar les noies pures que són deixades a les seves mans.

“Qui hauria de ser lliure i qui no? Jo havia escollit manar. Hi hauria qui m’obeiria, hi hauria qui no ho faria. A través del vidre fosc de la ignorància buscarien la meva imatge. De nit s’amagarien, apinyades, al bosc, entre els matolls, entre les fulles humides ... plorant i demanant la meva presència. Jo desfaria el nus que lligava la seva infantesa. Els últims timbals de la seva joventut repicarien per a elles. La seva submissió seria el seu consol. Tot gemegant i plorant, sucumbirien a allò que tant havien desitjat. El fuet brunyiria els seus culs mentre ploriquejaven. Les cortines de vellut, corregudes, rebrien les seves llàgrimes, les fulles seques de les aspidistres n’acceptarien les lamentacions. Al matí serien com les noies del cor, vestides de blanc. Calmades, passada ja la tempesta, parlarien en veu baixa, refilant. Jo els absoldria dels seus pecats. Les ensenyaria. Arribat el moment, aprendrien que els homes, els portapenis, els portadiners, són inferiors.”

.
Un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria no solament per a tots aquells que ens movem dins d’aquest univers “spank”, sinó també per a tots els que gaudeixen amb la lectura d’un bon llibre eròtic, encara que aquesta vegada no en sigui un d’ortodox ni convencional.
.

ENTRADES ANTERIORS DE LITERATURA:

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Brutal els fragments del llibre. Certament que de vegades tot llegint-los m'estava escitant...

Spanker BCN ha dit...

No és estrany que t'excitis, Jordi: a mi em passa el mateix.

De fet, m'agafen ganes d'imitar la literatura i recrear les escenes a la realitat ben aviadet, que tindré la sort de poder donar una lliçó a la meva spankee... (S'ho mereix, no trobeu?).

Pensant-hi bé, potser l'obra en qüestió respon a experiències personals reals, que ara tornarien a ser reviscudes. (I, si després en fem la crònica per al bloc, tornaran a convertir-se en literatura. Quina roda més viciosa!!)

Felicitats al Ton per aquesta selecció tan acurada de literatura spank. Esperem que continuï aviat!

I agraïments a l'Spankee, que tan encertadament transcriu els fragments... Què seria aquest bloc sense la seva constància? :-)

Un petó, maca! (I vés preparant el teu culet per dilluns...)

Spankee BCN ha dit...

Ei Jordi, benvingut a blog!

I tu, spanker, vigila aquestes amenaces... No penso preparar el meu culet... Si vols algo, hauras de lluitar! No penso fer-te cas

jijiji

TON ha dit...

Moltes gràcies, spanker.bcn!!!
La veritat és que m'ho passo molt bé preparant aquestes entrades. M'obliguen a rellegir textos que tenia més o menys oblidats des de fa molts anys i això em fa reviure moltes i plaents sensacions.
M'encanta poder compartir aquestes petites joies amb altres persones que no hi han tingut accés. M'agrada molt que us agradi!!!
Ja he començat a preparar les properes. I ho dic així, en plural, perquè ara mateix estic tornant a llegir tres de les obres que més m'han agradat durant la meva llarga vida de spanker a l'ombra.
Molts petons també per a tu, spankee.bcn per la teva deferència i celeritat en donar forma definitiva a la documentació que de forma tan maldestre et faig arribar!!