09 de juliol, 2008

Ho necessito...

Hi ha dies en que m'agrada posar-me en plan submissa total...
.... i hi ha dies en que m'agrada rebel·lar-me fins que el deixo esgotat.


Hi ha dies, però, que necessito una altra mena de cosa. Dies en que la tristesa, l'estrès i els problemes de cada dia s'introdueixen dins el meu cos sense poder-ho evitar i em fan veure el món d'una manera negativa... com si fos una pel·lícula en blanc i negre...

I en moments així, em sento fatal.

Per curiós que sembli (i suposo que molts pensareu que estic fatal, i no us equivocarieu), en dies així el que necessito és un spanker a prop. Una mena de sessió terapèutica.
Jo sé que el pròxim dia que el vegi, em farà plorar. Sé que no em pegarà fort, ni que farà cap tanda llarga, ni que utilitzarà instruments forts. Però jo ploraré.

I sé que ho faré a la mínima. Em noto molt sensible i tinc la sensació que em renyarà per qualsevol tonteria i abans de caure sobre els seus genolls, els meus ulls començaran mullar-se. Potser després em baixarà els pantalons i les calces, però mentre ell piqui el meu culet, jo ploraré. I ho sé, perque ho necessito.

Necessito plorar i sé que ell pararà de pegar i seguiré plorant. Llavors l'únic que necessitaré és que m'abraçi com ell sap fer-ho, protegint-me del món exterior, envoltant-me tota... i jo amagaré el meu cap entre els seus braços i seguiré plorant, fins que em relaxi del tot, fins que ja no em quedin llàgrimes...

I quan les llàgrimes s'acabin... seré un altre cop forta.
.

.

3 comentaris:

Spanker BCN ha dit...

Spankee... maca!

Qui digui que un no es coneix a si mateix s'equivoca... almenys en el teu cas, Spankee.

Coincideixo totalment amb tu que la pròxima sessió t'anirà bé... serà terapèutica, beneficiosa, quasi taumatúrgica... Tot i que aparentment t'ho passaràs malament, perquè et faré viure sensacions un pèl desagradables, tant de les circumstàncies que et rodegen -alienes a tu-, com de tu mateixa.

Però ja veus: en la pena trobaràs el goig. En el dolor, el plaer. Com més ploris, més porqueria trauràs fora. Com més abandonada et sentis, més forta et trobaràs després. Una mica contradictori, oi?

Que dura que és la feixuga tasca punitiva dels spankers... Dura, sí; però agradosa.

T'aprecio!

TON ha dit...

Estimada Spankee.bcn:
Et desitjaria de tot cor que ploris ben aviat i que tornis a ser forta, però no ho faré.
Si de la teva feblesa s'ha originat, al meu entendre, la millor entrada del bloc fins ara, el meu desig aniria encaminat a què no s'acabessin mai les llàgrimes que avui t'aclaparen. Aquesta sensibilitat a flor de pell ha traspassat les barreres del teu cos i ens ha frapat amb força a tots. Crec que avui no queda ningú que no plori amb tu, però penso que el nostre plor és d'alegria per la meravella que ens has regalat.
Moltes gràcies!!

Fer ha dit...

Jo crec que per un spanker tenir a la spankee un dia en aquesta situació de vulnerabilitat amb plors de descárrega i necessitatas de sumbmissió i abraçades tendres post surra ES UN AUTÈNTIC PRIVILEGI.
Però tinc una curiositat científica, aquest estat de la spankee pot tenir relació amb el cicle hormonal? A més a més de l'estrés, la cantitat de coses que per tots, homes i dones, spanker, spankees, switchos i tothom, son font de frustració i de petits grans desenganys.. Influeix el "cervell hormonal" en aquest peculiar estat?
Coincideixo amb en TON que aquest es un post magistral i coincideixo amb en Spanker Bcn que la tasca del spanker es dura (ho dic sense un gram de conya)