07 de desembre, 2008

Spanking i literatura (VI)



“Justine, ou les malheurs de la vertu” (1791)

Considerada l’obra cabdal de l’anomenat diví marquès, aquesta Justine va ser escrita durant l’estada de l’autor a la presó de La Bastilla. Hom especula amb què va enllestir el primer esborrany a les acaballes de l’any 1788, encara que l’obra no fou publicada per primer cop fins al 1791. Malgrat que el seu contingut s’adigui molt més amb el d’un tractat filosòfic que amb el d’una novel·la eròtica, crec que en Donatien Alphonse François de Sade, més conegut com a Marquès de Sade, es mereixia un lloc en la nostra galeria de literats il·lustres. Cal considerar-lo com un precursor, com un pioner, com un home que es va avançar a la seva època escandalitzant tothora els seus contemporanis, i que, encara avui, ens produeix aquesta sensació d’incomoditat quan encetem la lectura d’alguna de les seves obres..


El seu legat, simplificat i reduït per simple ignorància en la majoria de les ocasions al mot derivat del seu cognom, “sadisme”, consisteix en un extens compendi de filosofia materialista, atea i summament hedonista, completament vigent i de molt recomanable lectura en l’actualitat. Sade ens ofereix aquest conjunt de la seva obra ben farcit de referències eròtiques, en les quals sempre hi són presents els fuets, les vares, les xurriaques i d’altres estris d’ús freqüent en el nostre món spank, tot i que val a dir que les seves fantasies ultrapassen habitualment els límits d’aquest univers nostre. El marquès és, però, per damunt de tot, un provocador. Un home que va aconseguir fer trontollar la societat pre-revolucionària, que va ser reconegut com un heroi per la mateixa Revolució, tot i els seus orígens de classe noble, i que en una mena de botifarra final, va saber atorgar-se la llibertat d’engegar també a dida els jacobins.


Com a mostra d’aquest esperit de transgressió que li és tan propi, m’he permès traduir un petit fragment de l’obra, força esclaridor: “... que no s’espanti ni s’aturi aquell que senti la seva ànima inclinada cap al mal; que el faci sense temor, en el mateix moment en què n’hagi sentit el seu impuls: només resistint-s’hi ofendria a la natura”.


Na Justine, dissortada protagonista de la història que Sade ens vol explicar, és una jove òrfena, caiguda en desgràcia, que haurà d’anar vagarejant de desventura en desventura, amb la virtut com a única companya de viatge. No cal dir que el Vici surt triomfant en totes i cadascuna de les situacions viscudes per la malaurada noia, i que la Virtut acaba convertint-la en la víctima de tots els sacrificis, de totes les maldats, de tots els excessos, de tots els llibertinatges.


No us hauria de costar gaire esforç trobar una edició d’aquesta novel·la. La que he utilitzat per a confeccionar aquest comentari és la que va publicar l’any 1994 Tusquets Editores, dins la seva col·lecció “La sonrisa vertical”, amb el número 88, i que, com a prova de la seva vigència, ha estat reeditada per quarta vegada l’abril d’aquest mateix any 2008. La traducció de l’original francès al castellà, que és l’idioma de l’edició que us comento, va anar a càrrec d’en Joaquín Jordà. Si, a més a més de l’erotisme, us agrada gaudir d’una bona dosi de sofismes, la seva lectura us ajudarà a obrir la ment cap a nous horitzons. Si, en canvi, només hi cerqueu acaronar-vos la ment amb el plaer d’unes línies que excitin els vostres sentits més amagats, també hi obtindreu satisfacció. Deu ser per això que hom coneix Sade com el “Diví Marquès”!!


Com acostumo a fer, us he seleccionat una escena per tal que aneu fent boca. Aquesta vegada fins i tot m’he atrevit a traduir-la al català. Espero que us faci agafar ganes de llegir-ne una mica més:
Em sembla –va dir en Clément, avançant-se amb les vares a la mà- que jo tampoc no alteraré aquesta dolça posició, afavoreix massa els meus desitjos. (...) Oh, amics meus! –diu el monjo, exaltat-. Com podria evitar fustigar aquesta col·legiala que ens mostra un cul tan bonic?
Immediatament, l’aire va començar a brunzir amb els xiulets de les vares i el soroll sord dels seus assots sobre les belles carns; s’hi barregen tot seguit els crits de n’Octavie replicats per les blasfèmies del monjo; quina escena per a aquests llibertins, lliurats entremig de totes nosaltres a mil obscenitats! Aplaudeixen, l’animen: mentrestant, la pell de n’Octavie canvia de color, els tints del més viu vermell s’ajunten amb la lluentor dels lliris; però allò que tal vegada divertiria un instant l’Amor, si fos la moderació qui dirigís llur sacrifici, es converteix a força de rigor en un espantós crim contra les seves lleis. Ja no hi ha res que pugui aturar el pèrfid monjo; com més es queixa la jove alumna, més esclata la severitat del regent; des de la meitat dels ronyons fins a la part més baixa de les cuixes, tot és tractat amb la mateixa rigidesa, fins que a la fi el malèfic apaga els seus focs damunt dels vestigis sagnants dels seus plaers.

Què me’n dieu, doncs? Us ha agradat? Espero que sí. Com també espero que trobeu didàctic aquest paràgraf amb què Sade clou la seva novel·la. En el súmmum del seu cinisme, el sàdic i llibertí marquès fa l’ullet a les classes governants per tal d’evitar la censura que acostumava a empaitar totes les seves obres. Quin personatge!!!

Oh vosaltres que vareu vessar llàgrimes sobre els infortunis de la virtut! Vosaltres que vareu compadir la dissortada Justine! Tot i perdonant les tintes, potser una mica fortes, que ens hem vist obligats a utilitzar, tant de bo us convenceu que l’autèntica felicitat rau només en el si de la virtut i que si, amb unes intencions que no ens correspon a nosaltres interpretar, Déu permet que sigui perseguida a la Terra, és per a retribuir-la al Cel amb les recompenses més falagueres!

1 comentari:

amigospanko ha dit...

Una de les lectures més aconsellables del món!