28 d’abril, 2008

Els moments imprevistos

Hola, bona nit!

Ara ja feia dies que no actualitzàvem! ja se sap.. a la vida hi ha moments de més activitat que d'altres (i no parlava precisament d'activitat spanker, sinó d'activitat real, la paral·lela, la del dia a dia).

A vegades, en aquests moments de vida diària i "vainilla", un mateix es pot estresar i perdre el somriure dels llavis. Estar de mal humor és només un estat d'ànim que indica que res et fa riure ni somriure. I no està bé estar sempre a la defensiva, perquè no disfrutes de la vida, no?

El fet de ser spankee i de tant en tant trobar-te amb l'spanker és motiu de somriure. I perquè? doncs perquè a vegades cauen copets innocents que són com "l'alegría de la huerta" jajaja. Que millor que estar tant normal i de cop notar un "pam" sobre el teu culet despistat?
I una mirada de "vés on ja saps, ara vinc".
:-)
,

23 d’abril, 2008

Sant Jordi! Nou blog de relats en català!

Bones!
Avui és SANT JORDI!!! Primerament, felicitar als Jordis que ens llegeixen, i segonament, donar-vos una notícia: acaba de nèixer el primer blog de relats d'spanking en català.

Esperem que us agradi. El disseny del blog encara no és del tot definitiu. Encara falta posar-hi un traductor com el que tenim aquí!

Ens agradaria que tothom que ho volgués, pogués enviar-nos els seus propis relats perquè els publiquem (naturalment, pot ser de forma totalment anònima, clar!). Amb aquest blog pretenem fer més gran el món spank a Catalunya i a territoris de parla catalana, i tots hi sou convidats!

........................................................

Sant Jordi, el cavaller spanker

I ara em permeto fer un petit plagi però no sense la citació prèvia: Fer, d'azotes y nalgadas va escriure això ara farà un any:

El 23 de abril en Catalunya se celebra Sant Jordi. Sant Jordi fue un santo hasta que encontró a una spankee que, para variar se había metido en un lío con un enorme dragón. Sant Jordi tuvo que sacarle las castañas del fuego, nunca mejor dicho, y enfrentarse con peligro de chamuscarse al maloso dragón. Cuando finalmente salvó a la spankee del dragón, le propinó la zurra de su vida, con lo cual reforzó su condición de santo varón. De ahí las rosas rojas en alusión al trasero de la damisela.

Així doncs, spankees i spankers del món, desitgem que avui sigui un gran dia per tots. :)
.

19 d’abril, 2008

I love OTK

Ja no és que m'agradi, és que m'encanta! Sé que sempre dic el mateix, i que potser aquest blog està caient en continguts i cada dia és menys interessant... Però aix! Com em posa que em deixi el cul uniformement vermellet...


L'altre dia vam quedar, si, va ser dijous. Efectivament em vaig resistir força i el vaig fer suar moltíssim (no duia la llibreta de faltes, no havia fet res del que havia d'haver fet...) i ell em va castigar per tot això. Però no va haver cap novetat respecte els altres dies, per tant, no crec que sigui gaire interesant entrar en detalls!

Tot i així, m'agradaria comentar una cosa: pel matí, jo, abans de vestir-me; vaig agafar un retolador i em vaig escriure "INÚTIL" a un costat del cul.
Però fins la trobada amb el meu spanker, encara faltaven dues hores i en part tenia por que hagués desaparegut o algo. En teoria no desapareix la tinta així com així, però per si acàs, just entrar a casa seva i abans de que m'ordenés fer qualsevol cosa, li vaig dir que necessitava anar al lavabo. En part, és cert que necessitava anar-hi, però podia haver aguantat! l'únic que volia era comprovar que aquella paraula seguia allà, tota per ell.

Es va sentar en una cadira i em va ordenar que hi anés. Jo evidentment vaig passar d'ell i em vaig nar cap al sofà... jajaja. Però ell va venir a per mi i em va col·locar a punt. Jo m'hi resistia bastant però ell -després de suar força- va conseguir que adoptés una posició més o menys decent per començar a rebre. El meu culet protegit amb els texans estava a la seva disposició.

- [Pam.... pam..... pam...] calla..... [pam....] no et moguis òstia.... [pam... pam... pam...]

I després va procedir a baixar-me els pantalons. Jo em vaig voler escapar per anar un altre cop cap al sofà, però ell va impedir-ho. I quan em va tenir un altre cop posada sobre els seus genolls, va començar una segona ronda, amb els texans a mig baixar.

- [Pam.... pam] ... eh! QUE ÉS AIXÒ????

Exacte, una de les 6 lletres que conforma la paraula I-N-Ú-T-I-L s'havia sobresortit del territori protegit per les calces. I me les va deixar ràpidament a l'altura dels texans.

- Serà possible!!!!! ara si que rebràs!!!! no pararé fins que s'esborri!!!! [pam-pam-pam-pam-pam-pam-pam-pam-pam-pam!!!!] (auu)

I certament, es va acabar esborrant (amb aquells cops i amb altres que van venir després xD)
.

16 d’abril, 2008

Preparada per rebre?

A vegades, quan falta poc per trobar-me amb el meu spanker, ell deixa anar frases com:
"prepara't pel pròxim dia...", "prepara't a rebre..."

A mi m'agrada respondre tonteries com "si home, al igual!" i quan arribem a casa seva sempre m'hi resisteixo una mica però com que ell sap que realment ho faig només per donar joc...
Però demà, hem quedat, i bé: JO DEMÀ LLUITARÉ FINS AL FINAL XD

Mirem aquestes imatges:
.

Heu vist aquestes noies? Ho haveu vist?!!! L'spanker allà sentadet i la spankee baixant-se els pantalons amb resignació!!!!

Jo mai seré així :-P

Per començar, el meu primer acte serà: no dur demà la llibreta de faltes! grrr! estic farta de donar explicacions dels meus mals comportaments, jijijiji! (es que com comprendreu, el tinc mal acostumat! i això no pot ser! ha d'entendre que no sempre faré el que diu!!! :D)
.
.

13 d’abril, 2008

Què m'agrada del meu spanker...

(Aquesta entrada ha estat escrita inspirant-me en aquesta altra entrada: "Me pone...no em pone..." , escrita per Selene al seu blog Confessions on a spank floor)

Què m'agrada del meu spanker?

- M'agrada que m'inmobilitzi entre el seu cos i la paret. Sentir-me atrapada, sense poder moure'm, sense poder defensar-me, sense poder evitar-lo.

- M'agrada que m'amenaci. M'agrada que ho faci via virtual, per mail i msn, i també que ho faci quan ens trobem, quan anem de camí a casa seva, quan tanca la porta i sé que no tinc escapatòria possible. M'agrada que sigui autoritari i que em digui les coses q faig malament, que em renyi, q faci veure q s'enfada.

- M'agrada que no vagi directament a zurrar-me, sinó que atengui a preliminars. I també m'agrada quan segueix amenaçant-me mentre em zurra

- M'agrada que em pegui amb la mà, però sempre sentint el seu cos a prop. M'agrada quan em posa sobre els seus genolls. No m'agrada q em pegui des de la distància, tot i que entenc que hi hagi instruments que així ho requereixin. M'agrada notar la seva mà (en tots els sentits en que es pugui relacionar aquesta frase).

- M'agrada quan m'abraça fort.

- M'agrada que comenci a zurrar-me amb els taxans posats. M'agrada quan para i me'ls abaixa. M'agrada q em zurri després sobre les calces, i que al cap d'uns quants copets me les baixi i me les deixi a la meitat de la cama. M'agrada que tot aquest procès el faci de mala òstia i de manera brusca. M'agrada provar d'evitar-ho i que ell llavors eviti que em rebeli

- M'agrada que em doni la oportunitat de baixar-me jo sola els pantalons i de posar-me en la posició que ell vulgui, i m'agrada perque així m'hi puc negar i llavors ell ho fa amb més mala llet. De igual manera, m'agrada que quan arribem em digui que vagi al menjador (o qualsevol altre lloc) i em prepari per rebre, perque em permet rebelar-me i que no li faci cas XD jajaja. Si, m'agrada que em doni ordres d'aquest tipus i m'agrada no complir-les.

- M'agrada que mentres em pegui, de tant en tant acarici el meu culet bullint, i no m'agrada quan fot les òsties totes seguides amb força (es que fan mal, jjaja).

- M'agrada quan al final em quedo K.O i em recull en braços per portar-me al llit.

- M'agrada si nem pel carrer i em dona algun copet al cul dissimulat jiji

- M'agrada quan algun cop li contesto alguna cosa malament o l'insulto i em fot una bofetada sense avisar, inesperada.

- M'agrada quan algun cop, estant fora de casa, posa la mà dintre els meus pantalons

- M'agrada quan alguna vegada m'ha fet plorar i ha parat per mimar-me. M'agrada perquè llavors el puc abraçar i eixugar-me les llàgrimes. A més, quan ploro es com si em treies estrès de sobre, em desafogo. Sempre hi ha motius per plorar en aquesta vida, no?

- M'agrada que sempre tingui motius per zurrar-me. Sense motiu no té cap gràcia. Per això m'agrada recordar-li cada dia lo INÚTIL que arriba a ser. :-)

M'agrada ser spankee. M'agrada ser la seva spankee. M'agrada que sigui el meu spanker

10 d’abril, 2008

El restaurant xinès


Avui hem dinat en un restaurant xinès.

La veritat és que haviem d'anar a un altre, on feien cuina italiana... però com ja sabeu, el meu spanker a vegades és una mica inútil, i clar, el restaurant ja no existia, jajaj.

Cal dir que casi sempre anem a pizzeries (capritxo personal que em permeto confesar), però mentre buscàvem algún altre lloc per dinar, hem trobat un restaurant xinès que estava prou bé (buit, barat, etc).

Quan ha vingut el xino a preguntar que volíem, la cosa ha anat més o menys així:

Xino: Que tomaran?
Ell: vamos a coger el menú que incluye tres platos
Jo: Si pero yo quiero cambiar un primero por dos segundos
Xino: Esto no puede ser
Ell: Es caprichosa la niña, eh? (dirigint-se al xino)
Jo: ¬¬ (patada per sota la taula) (capullo! pagaràs per això!)

Hem dinat disfrutant de la soledat del local (esgarrapada per aquí, patada per allà...) i quan ha acabat, ell ha volgut probar sort i mirar si es podia repetir la escena de l'altre dia (quan em va zurrar als lavabos d'un restaurant). Per tant, m'ha dit que em dirigís al lavabo i que l'esperès allà.
Però clar, el lavabo era MOLT PETIT! i no tenia portes normals.. era un caos. Jo he entrat i buscava el llum, desprès ha vingut ell pel darrera.. i a darrera el home xino, dient que la dreta era per home i la esquerra per dona.
Ens hi hem futut com hem pogut i m'ha donat un parell d'òsties al cul (era tan petit el lloc que jo crec que el xino s'ha adonat de tot...). Tot ha estat molt ràpid, però tot i així, li ha donat temps de fotre'm mà i comprovar que la situació m'excitava....

La veritat es que m'agrada quan vaig a dinar amb ell. No per la prespectiva d'una petita zurra al lavabo, sinó per tot en general... pel joc que suposa, i perquè m'ho passo bé. No sempre es pot dinar amb persones que es deixen dir inútil i rebre patades... jajaja.

.
Si, ell és la mà que em zurra, però a la vegada, és la que em mima quan el meu cos està a punt de rendir-se... no sé, és com aquesta imatge, no? Un monstre dolent que et lliga però que t'alimenta (val, suposo que per engreixar-la i menjar-se-la)... Però la cara de la noia no demostra por..! ^_^

09 d’abril, 2008

Spanking i literatura (III)

Aquesta setmana tenim una nova entrega de "spanking i literatura", de la mà del nostre col·laborador Ton.
.
“Ardeurs précoces” (1992).
.

.
El llibre que us vull comentar avui és una obra moderna, ambientada en una actualitat molt propera, el dia a dia d’una petita població de la veïna França.

Dues noies adolescents, el germà gran d’una d’elles i la seva xicota, completen, només amb algun altre extra, l’exigu repartiment dels diversos quadres que ens va presentant l’acció. Aquests quadres, on el spanking hi és gairebé tothora present, ens són oferts amb gran profusió de detalls. Són escenes força extenses, durant les que llurs diferents protagonistes arriben normalment a obtenir un gran plaer, tant si són els qui donen com els qui reben les patacades. Val a dir que l’autor no va pretendre arribar a cap alta cota de nivell literari, que la finalitat última del llibre sempre va ser la del pur divertiment eròtic. Fent ús d’un terme que no sé si s’haurà fet servir mai anteriorment, jo qualificaria aquest peça com una obra d’erotisme pragmàtic amb ferma voluntat masturbatòria..

Publicada el 1992 per GECEP Editions Gérard de Villiers en la seva versió original en francès, l’edició que ens ha arribat d’aquests “Ardeurs précoces” de l’autor Matthieu Delcourt ha estat la que l’any 1994 Ediciones Martínez Roca S.A. va incloure en la seva col.lecció “Selecciones eróticas Sileno” amb el modificat títol de “Castigos voluptuosos”. La traducció va còrrer a càrrec de Teresa Clavel. Aquesta editorial ens ha fet arribar altres peces literàries, tant o més interessants que la que avui us presento, que ja anirem comentant en el futur.

Atesa la llarga extensió dels paràgrafs que he triat per tal d’il.lustrar aquesta entrada, només n’incloc un parell, però, tal com podreu verificar, són molt substanciosos.


"Jacques, con la respiración entrecortada, la mirada ardiente y la verga contraída, saltaba sobre su provocadora presa. Pero siempre llegaba demasiado tarde.

A continuación, Josette, en la que despertaba una confusa propensión al masoquismo, empleó todas sus artes para instigar a Jacques a prometerle una azotaina.

-¡Ya verás como te pille!- dijo por fin el joven con voz sorda y trémula. ¡Te daré una tunda que te dejará el trasero tan caliente, que entonces sí tendrás una razón de peso para no llevar bragas durante varios días!

-¡Oooh! ¡Qué malo! –repuso la muchacha en un tono falsamente festivo, pues la perspectiva de recibir una azotaina la inflamaba profundamente, le apasionaba tanto como la de hacer el amor.

Incluso había llegado a desear tan intensamente este complemento, que puso fin de inmediato a sus escapadas. Sin embargo, para hacerle creer a su amante que no se trataba de una rendición, sino que no podía seguir esquivándole a causa de un accidente, fingió tropezar con la alfombra y caer boca abajo en la cama de forma involuntaria.

En dos zancadas, Jacques se abalanzó sobre ella. Josette empezó a pedir clemencia, debatiéndose enloquecidamente entre el sólido arco del brazo que acababa de aprisionarle la cintura.

Interpretando la comedia de la niña que niega la evidencia de sus desdichas, Josette se revuelca, patalea, mueve las piernas en todos los sentidos, mientras que el azotador, inclinado sobre sus lomos marfileños, saltarines y bamboleantes, da palmadas tan severas como numerosas en las repletas redondeces para imponer, por decirlo de algún modo, disciplina…

Josette se queja de semejante tratamiento, pero se queja de tal modo que es evidente que la tunda, más que afectarle, la colma de dicha. Entre dos resoplidos o sollozos ficticios, exclama:

-¡Pare! ¡Pare, señor profesor…! ¡No me pegue más! ¡Escuece! ¡Mi pobre trasero está ardiendo…! ¡Me chivaré! ¡Le contaré a mi mamá que me ha bajado las bragas para pegarme en el culo…! ¡No tiene ningún derecho! ¡AY! ¡AY…! ¡Basta! ¡BASTA, POR FAVOR…! ¡Oh, no! ¡ESO NO!

*****

“El tono empleado por la muchacha desagradó a Jacques. Éste se acercó a ella, le rodeó el torso con un brazo, asió con fuerza una de las dos magníficas peras y, propinándole en el trasero, por debajo de la falda, unos azotes secos, anunció con severidad:

-Por haberme contestado de un modo tan impertinente, ¡te daré una buena zurra!

Josette, a quien le gustaba ser domada por su amante, en lugar de rebelarse contra el humillante castigo, balbuceó, estremecida de emoción:

-¡Oh, sí, Jacques! ¡Una azotaina! Propíname una azotaina… Gratifica mis nalgas completamente desnudas de niña mala con una buena tunda…

La mano de Jacques, que seguía dando cachetes, se deslizó por el centro de la grupa, se insertó entre los muslos y, alojando en su hueco el oblongo promontorio vaginal, levantó un poco del suelo el cuerpo de Josette. Al recibir la caricia en lo más íntimo de su persona, la joven soltó una risa nerviosa y se estremeció. Casi transportada, no dejó de maullar hasta que Jacques, tras haber cerrado la puerta de su habitación empujándola con un pie y haber levantado a Josette, la arrojó boca abajo en la cama.

Colocando una rodilla sobre los riñones de su amante, sacó del bolsillo un cordón que utilizó de inmediato para atar juntas las débiles muñecas.

Entonces, pataleando y retorciéndose como una serpiente, Josette, súbitamente alarmada, preguntó:

-¿Por qué me atas las manos?

-Para que no se interpongan entre mis azotes y tu trasero cuando entre en acción…

-¡Pero la última vez dejé que me pegaras!

-Sí, pero en esta ocasión no será una azotaina para tomársela a risa, pequeña. ¡Voy a propinarte una tunda en toda regla! Te dejaré el culo tan escocido que, con faldita plisada o sin ella, haga o no un vendaval, te resultaré imposible ponerte las bragas para salir de esta casa.

-¡Oh! –fue todo los que la pobrecilla pudo decir.

Ya no sabía si aún deseaba sufrir el castigo o si, temiéndolo ahora, prefería rechazarlo. De todas formas, era demasiado tarde. Presentía que su amante estaba decidido a darle la zurra con el mayor rigor y que intentar hacerle cambiar de opinión sería gastar saliva en balde.

No obstante, hizo una tentativa para que Jacques se moderase.

-Cariño –gimió con un hilo de voz-, no pegarás demasiado fuerte, ¿verdad?

Él, palmeando violentamente el trasero por encima de la falda, que todavía lo cubría, respondió en tono seco:

-¡Haré lo que me parezca mejor!


Ufff!! No us ha agafat una mica de calor, gent que estimeu el spanking? Doncs animeu-vos i intenteu llegir l’obra sencera. No crec que us costi massa trobar-la perquè l’edició és bastant recent i el preu de totes les peces que varen formar aquesta col.lecció de butxaca eren força assequibles. Ja em direu què us ha semblat!!!
.

07 d’abril, 2008

Marques?

Bones! Avui us parlaré d'un fet quotidià i personal: m'he apuntat al gimnàs.
Val, segur que pensareu: que té a veure aquesta notícia egocèntrica amb el contingut del blog?
.
Quan he entrat al vestuari, i havia forces persones. Jo duia uns texans posats i clar, me'ls he hagut de treure per posar-me els pantalonets de fer exercici (clar, fer gimnasia en taxans no és gaire còmode). Doncs bé, mentre me'ls baixava pensava: ostres! i si algun dia tinc marques? I pitjor, si després de fer exercici em vull dutxar, que faig? Perquè les dutxes NO són individuals.

^_^U
Em fa vergonya ¬¬'
... A saber que pensa la gent!!! [Posibles pensaments de la gent]:

- Que deuen ser aquestes marques? La maltracten? Té un nòvio violent?
- Juas! a aquesta l'han pegat al cul com si tingués 10 anys!!

- Fixa't, a aquesta noia l'han estovat a base de bé...
- Pobre noia... o potser li agrada?

- Tindrà problemes greus? M'hi acosto i li ofereixo ajuda?
- Òndia, li han deixat el cul com un tomàquet... s'ho deuria merèixer?? Potser no és gaire bona nena jijiji
- Joer, quina enveja...
- Li farà mal? Pot haver gent que li agradi nar així per la vida?? No ho entenc..

.

06 d’abril, 2008

10.000 Gràcies

Avui voldriem donar 10.000 GRÀCIES a tots els que d'alguna manera heu contribuït a que el nostre humil blog (escrit en "llengua minoritària") hagi arribat aquesta setmana a les 10.000 visites. Gràcies!

Per celebrar-ho, nosaltres també hem tingut un cap de setmana una mica especial... Haviem quedat per dissabte nit, per passar la nit junts. Prèviament m'havia enviat un parell de mails amenaçadors...:
.
Evidentment, com tu mateixa has de reconèixer, aquesta conducta que portes no és pas de persona normal, correcta, entenimentada...
Si segueixes per aquest camí la teva vida serà un descontrol, un
desgavell, una desgràcia. Pensa que aquesta actitud serà castigada.
Serà castigada físicament: amb una bona
zurra.
Només si de tu sorgis espontàniam
ent un penediment sincer i verídic, podria ser magnànim amb la pena a imposar-te.
Si insisteixes en el teu posat altiu i orgullós, t'hauré d'abaixar els fums
a
base de bufetades al cul.
Estàs advertida.
.
Jo vaig voler fer-me perdonar via mail, però crec que les meves falses paraules no el van convèncer (jijiji):
.
O_O
D'acord..

O_O
Perdona'm :)

Perdona'm :)

Perdona'm :)

Perdona'm :)

Perdona'm :)
.
I va arribar el dissabte. No m'enrotllaré gaire... només puntualitzaré que abans de nar a casa seva vam passar per un sex-shop i que per tant va zurrar-me menys estona (una mica de mà i una mica de paleta de fusta, per mentidera i manipuladora...) per poder després jugar més amb el meu cos (ui, que submís que ha quedat això últim ¬¬')
.
Tot i així, em va estar mossegant la part entre el coll i l'ombro amb tota la força que va poder (com un gos quan mossega un ós, sabeu?) i ara, a mesura que passen les hores, ho tinc més adolorit i blau (fa maaaaaaaaaal!)!
.
Ah, i en teoria, jo no hauria d'estar fent aquesta entrada. Sinó ell. És molt injust amb mi! Us explico:

.
A mitjanit vaig voler anar al lavabo i, per tant, vaig sortir del llit i em vaig dirigir cap allà. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig obrir la porta i en la foscor de la nit va aparèixer ell... (esperant a que la seva presa sortís del lavabo). Oh.
Em va agafar amb força i em va dur al menjador, al sofà, on m'hi va tirar d'un sol cop.
Llavors va començar a fotre'm òsties al cul, amb molta força. Quan va acabar vam estar parlant i va sorgir el tema del blog... jo li vaig dir que fés la entrada ell, però ell s'hi va negar repetidament. Jo insistia i insistia però al final ell es va cansar i es va sentar sobre meu (jo estava estirada al sofà, panxa enlaire). Amb el seu cos impedia que jo poguès utilizar les cames, i amb una de les seves mans va agafar els meus dos braços per inmobilitzar-me'ls. I bé, amb la mà que li quedava lliure va començar a fotre'm bofetades a la cara, amb força... per cada bofetada anava dient "qui farà l'entrada, eh?"
No va aconseguir que jo acceptés, però jo no podia aguantar aquells cops tan forts i em vaig posar a plorar. Les llàgrimes queien per la meva cara i això el va fer parar. Em va deixar anar i em va abraçar.
Però la cosa no va acabar aquí... Mentre jo eixugava les meves llàgrimes li vaig gosar dir "però la entrada, la fas tú". Tal qual.
-_- ...
No va trigar ni un minut en trobar el cinturó i estampar-me'l amb força. Jo encara jeia al sofà, tumbada, sense forces... i clar, vaig tornar a plorar (em sap greu aquesta mostra de feblesa per part meva, però com que havia plorat feia 5 minuts, les llàgrimes encara estaven presents i van tornar a caure sense que jo pogués evitar-ho).
Aquest cop ell va aguantar una mica més i va seguir propinant cops de cinturó tot i les meves llàgrimes (suposo que perquè debia pensar que plorava per inèrcia de les bofetades anteriors). Finalment em va agafar en braços i em va depositar suaument al llit. Ell només es va limitar a dir "aix, que en farem de tu...." I ja està.
.
Sincerament, crec que l'entrada l'hauria d'haver fet ell. No eren llàgrimes de penediment. Tinc raó o no? :_( Per lo demés, tot bé :)
.

01 d’abril, 2008

Pam-pam al culet... jajajaj

Val, no hi ha cap motiu per fer una entrada nova
Però la faig. Breu, perquè no us canseu de llegir :-)

És curiós com passa el temps, no? No fa pas gaire que escric en aquest blog i sembla que porti molt de temps fent-ho.
L'altre dia pensava com havia començat tot amb ell, amb el meu spanker.

No cal entrar en detalls perquè, al cap i a la fi, tots som anònims.
Però, mira, avui és 1 d'abril i fa exactament 3 mesos que, enmig d'una conversa, van sorgir aquestes frases:

Jo: Uala! no he fet res del que volia fer avui!
Ell
: jajajajaja! has sigut
dolentaaaaaaaaaaa! pam-pam al culet!!!!

No, no em posaré ara a celebrar mesos ni cap parida d'aquestes, però ... jajajaja qui anava a dir-nos que aquella innocent amenaça desembocaria a la situació actual?

Eh, spanker! avui tampoc he fet casi res del que tenia previst! es veu que passa el temps i no aprenc.... em faras pam pam al culet? ;)

.