25 de desembre, 2009

Bon Nadal!

Bones festes!
Esperem que aquest any us hagueu portat molt i molt bé :-D (o no??)
:-)
.
.
Bon Nadal a tothom!
.
.

13 de setembre, 2009

Nou escrit a la web de relats d'spank en català


Després de 4 mesos sense actualitzar el blog de relats d'spank en català, avui si hi entreu veureu que hi ha una petita novetat.

Com dic al mateix blog, me n'adono absolutament que l'escrit està mal redactat i que no es gaire "sucós"... però es que he trobat una seqüència d'imatges que m'ha fet gràcia i he decidit encerclar-les amb una història. :-)
.
.
Podeu llegir-la seguint aquest enllaç: PETIT CONTE BIBLIOTECARI.

06 de setembre, 2009

Fi de les vacances (la "rentrée")

Ja tornem a ser aquí després de gaudir d'unes bones vacancetes.Esperem que tots i totes hagueu pogut desconectar de la rutina i encareu la tornada al món real amb un bon somriure!

I què és el millor d'aquesta época en matèria spank? La tornada a les classes, és clar! per tant, spankers i spankees de Catalunya i del món sencer, des d'spankcatalà us aninem a que aquest mes feu ús de la fantasia i us involucreu de ple en el rol de mestre/alumne, que, de ben segur, a més d'un li agrada.
.
.
Així doncs, també aprofitem per demanar-vos que si teniu ganes de col·laborar amb nosaltres, amb el blog d'spankcatalà (o el blog de relats d'spank en català) només ens ho heu de dir! Busquem nous col·laboradors amb idees i projectes, noves seccions, experiències, material... el que sigui! La imaginació no té límits.
.
Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a través del meu correu electrònic:
spankee.bcn@gmail.com
.

08 d’agost, 2009

8/8 Dia mundial de l'spanking!

.

Feliç dia mundial de l'spanking!!!
Avui, 8 d'agost, volem desitjar-vos a tots i a totes un feliç dia. Esperem que ho gaudiu i ho celebreu com cal (jo per exemple, a pan y agua...-_-). --> Si hi ha algun spanker lliure i voluntari... que ho digui! jajajajajaj!!!
.(imatge)
.

02 d’agost, 2009

Agost: potser una bona época per revitalitzar el blog?

Sé que fa trenta mil dies que no s'actualitza aquest blog...
Però un blog que no s'actualitza no és sinònim de blog mort.

Material no ens n'ha faltat mai, (una altra cosa és que sigui de qualitat), però el temps, els canvis, la vida, ... són coses que a vegades marquen inevitablement el nostre ritme.

Però aprofitant que alguns spank-blogs estan publicant de nou (exemple: El Despacho del Spanker), doncs nosaltres no serem menys. No? :-)
.
Sincerament, la veritat és que ara mateix em sento així:
..
Com lligada, o confosa, no ho sé pas. No sé que vull ni com ho vull... però bueno. Diuen que el temps va posant les coses al seu lloc. Jo no ho sé, però suposo que caldrà tindre paciència.
.
I després de tota aquesta parrafa ego-vital, m'acomiado de vosaltres no amb un adéu, sinó amb un fins aviat.
.
(Per cert, la foto no sé ben bé d'on l'he treta, però.... mmm, m'encanta...♥ jo vull ser així!)
.

29 de maig, 2009

Tricampions!

El blog, sempre amb el Barça!
..
I es que guanyar la Copa, la Lliga i la Champions... no podia passar de manera inadvertida al nostre blog.
Perdoneu si fa dies que això no s'actualitza. Estic passant per un possible periode de canvis i ja veurem com segueix la cosa.
.
Gaudiu del sol i de la platja.. i per als qui tingueu exàmens: ànims! :-)
.

13 de maig, 2009

Aikin (1979-2009).

Hi havia una vegada un noi switch que es deia Aikin.
Estava a punt de complir els 30 anys quan va decidir que havia de provar-ho, que no podia passar més temps sense provar l'spank.

A principis d'aquest any va contactar amb una spankee entremaliada. L'spankee tenia un spanker "oficial", amb el qui compartia un blog dedicat a l'spank en català. Però no hi havia cap lligam que impedís trobar-se.
Es van caure bé i algun cop van anar, doncs, a prendre alguna cosa.
Ell va escriure un relat per a que ella el publiqués al seu blog de relats d'spank en català, però ella, que sempre era una despistada per actualizar aquell blog, no ho va fer.

Quan faltava un dia per Sant Jordi van tornar a trobar-se. Aquest cop, i per primer cop, per posar "els punts sobre les is".
El noi es va estrenar en l'spank de manera satisfactòria, jugant tot el que va poder. L'spankee, però, que era i és molt orgullosa, no va voler deixar caure cap llàgrima.

A l'endemà, l'spankee va rebre un mail:

Suposo que ja deus saber tot el que et diré pero.... em fa il·lusió deixar-ho per escrit. VA SER FANTASTIC!!!!!
Una de les pors que tenia era que, al portar tant de temps desitjan't-ho, ho hagués idealitzat i que em decepciones...però en absolut va ser així.
Em vaig sentir super cómode en tot moment, menys just abans de començar ,que estava d'un pèl nerviós... se'm va notar molt? ho sento.
Va ser superagradable, i en cap moment em vas fer sentir incomode.
Bueno m'encanta "jugar" amb tu, vas estar taaaaaaaaaaaaaaant mona saltant pel llit...
En fí, potser ho trobes una mica exagerat pero encara estic en un núvol, enten-ho masses anys esperant-ho...
Així que no sé, potser quan estigui més tranquil t'explico amb més calma com em vaig sentir i com m'ho vaig passar.

Havia complert un dels seus objectius en aquesta vida. Al cap de menys d'una setmana, el noi va celebrar els 30 anys.
La noia es va comprometre a explicar la sessió amb aquell spanker alternatiu al seu blog d'spank en català, però... la falta del temps, o el no pensar-hi... no ho va permetre. Ell li repetia i li repetia que ho fes.

La noia, en aquella sessió, s'havia apostat un sopar a que no la faria plorar. I va guanyar.
Ell va voler convidar-la a casa seva a sopar. Volia fer-li macarrons... postres de xocolata...

Havíen decidit trobar-se un dimarts.
Dies abans es va començar a formar un ambient de joc ... "quan vingui a casa teva tiraré un macarró al terra", "pobre de tu", "i saltaré pel sofà", "tu vols rebre, oi?"

Tenia... tantes coses que provar, ell... volia fer un codi c a la noia, volia provar nous materials, ser feliç i fer-la contenta també a ella, passar-ho bé... riure, jugar, zurrar... havia inclús començat a deixar de fumar. Portava ja sis dies.

Aquell dimarts, però, la noia va rebre una trucada. El noi havia mort.



*No sé com explicar tot el que sento en aquests moments. Feia poc que el coneixia però era... un dels nois més bons i honestos que mai he conegut. Es preucupava per tot i per tothom... tenia il·lusió per les coses...
- He publicat... el seu relat al blog de relats... on també hi ha un poema...

Em trobo en xoc, desubicada, trista... però en part, per una part... feliç perque vaig complir part dels seus desitjos més amagats... :-(..

...ara ja ha guanyat l'aposta. Dimarts a la nit, em va fer plorar :-(

23 d’abril, 2009

Feliç diada de Sant Jordi!

Spankers, spankees i switchs de Catalunya i del món sencer: espero que hagueu passat (o estigueu passant) una gran vetllada de Sant Jordi, el nostre patró :-)
.
En algun moment explicaré com m'ha anat a mi (abans he de parlar amb certa persona!). De moment, us deixo amb una nova entrada al blog de relats spank. L'autor és un nou amic del blog, l'Aikin. Per aquesta ocasió tan especial com és la diada de Sant Jordi, ha escrit un bonic poema. Llegiu-lo a aquí:
.
.
(està pendent de publicació un relat seu també, ja el posarem ben aviat)

17 d’abril, 2009

Evolució d'un culet insolent

Fa un parell de dies vaig tenir una mini sessió amb el meu spanker (l'agenda complicada ens obliga a fer sessions curtes de bon matí, però força contundents).
El cas és que jo vaig fer una cosa que feia temps que no feia: escriure'm uns bonics adjectius cap a ell a la part més "zurrable" del meu cos.
.
-
El resultat és el que veieu aquí (ara el meu spanker resulta que té vocació de fotògraf O_o).
La foto és una evolució en tres pasos. La veritat és que quasi no s'aprecia el to vermellós que va anar adquirint la zona, però EVIDENTMENT, no posaré la foto sencera (ja sé que no se'm reconeixeria, però jo mateixa ho sabria i no vull XDDD)

Després de les tres fotografies (que no va deixar de ser un otk), va començar a utilitzar altres instruments. El cinturó em va deixar alguna marca blava, però passo de posar més fotos (un cop em va deixar un cul blau, però blau literal, molt blau, tirant a lila, tot sencer... un dia que va zurrar-me amb una mena de cosa rodona i impactava contra tota la superfície...) XDDD
(cal dir que va quedar tan blau, que vaig fer-hi fotos i tot...)

I res.. que aviat és St Jordi. Aviam si cau alguna rosa...
.

15 d’abril, 2009

Ja estem al Facebook! (we're in Facebook!)

Bueno, jo estic al Facebook.

Després d'estar més d'un any al Facebook, he vist que és una súper xarxa social i he decidit crear-me un perfil com a Spankee.bcn
.Si teniu algun perfil alternatiu com jo, podeu agregar-me:

Perfil de Spankee Bcn
Perfil al Facebook de Spankee Bcn
Crea el teu distintiu



De pas, he creat el grup "Spanking Catalunya", com a lloc de trobada entre catalans aficionats a lspanking (és que foros i grups en espanyol ja n'hi ha molts!) Diga-ho clar i català! Uneix-te al grup! :)

Necessitem una paraula catalana per dessignar "spanker" i "spankee"... (perquè espanqui i espànquer no queda gaire bé, no?)

... I volem que el Termcat faci un diccionari especialitzat ja! (Termcat = Centre de terminologia catalana... fa diccionaris especialitzats en molts temes...)
.

12 d’abril, 2009

Diumenge de Pasqua! Regal especial

Avui és diumenge de Pasqua i, curiosament, coincideix amb la nostra entrada número 100!
Per celebrar aquest número tant rodó, he escrit un petit relat (no és res especial)

Es titula "Conte de Pasqua", i el podeu trobar a partir d'ara mateix al nostre blog de relats.


Tanmateix, aprofitem per dir-vos que tenim relats pendents de publicació, o sigui que si voleu llegir històries d'spank en català, estigueu atents durant les properes setmanes. També esperem les vostres col·laboracions i/o traduccions!
.

06 d’abril, 2009

Jeux d'enfants (o com una ment infantil pot sentir enveja de coses que no coneix)

Quan era petita i veia pelis on apareixia de manera o altra l'spanking, dins meu notava "un no se què". Parlo de fa molts i molts d'anys, de l'època on al col·legi m'ensenyaven a sumar i restar (i a escriure sense faltes, clar!) :-)

A mi ningú mai em va posar la mà sobre (i gràcies a Déu, suposo!).

Entenc que és un tema molt delicat i que la violència als menors no ha d'existir... però quan jo era també petita... i veia depen quines escenes... jo no pensava "oh, pobre nen!"... sinó que tenia enveja!! molta! ...i pensava que perquè jo no havia nascut a l'època del Tom Sawyer xDDD

I també volia estar dins un internat. Ara ho penso i em ric de mi mateixa, de lo tonta que era pensant aquelles coses. Fixeu-vos... quants nens o nenes d'avui en dia voldrien estar dins d'un internat?

Està clar que jo NO volia un centre d'aquests d'ara. Jo en volia un de gran, com els que sortien a la tele... d'aquests a l'estil Candy Candy.. un súper internat britànic...amb jardins, amb uniformes i escuts, amb disciplina anglesa... xDDD
.
.
Resumint: quan era petita, estava fatal :D

26 de març, 2009

El codi C

Aquest blog està patint poca activitat, però bé, per aquí seguim...
L'altre dia el meu spanker va aplicar-me un "codi c". És un invent que hem fet per a desobediències extremes.
(La "c" és de càstig... però podria ser de cinturó, de canya...)

Vaig anar a casa seva un matí. Jo tenia una ordre molt clara, i sabia que si no ho feia m'hauria d'atendre a les conseqüències... i clar, us imagineu que va passar, no? evidentment, no li vaig fer cas.

La bronca va començar mentre intentava treure'm la jaqueta. No van passar ni deu segons que ja m'estava estirant de l'orella per tirar-me sobre el seu llit.

Sense jo tenir temps a reaccionar, em va treure tota la roba i, mentre m'insultava i em deia lo desastre que sóc, em va lligar cada mà i cada peu a una pota del llit. (Formant una creueta). I em va tapar els ulls amb un mocador negre.

Van haver-hi tota mena de cops... molts i amb molts instruments diferents (tot el que tenia a mà.. el cinturó, la fusta, la canya, la mà, la sabatilla... que sé jo). Jo vaig acabar feta un cromu... i quan ell es va donar conte de lo feta pols que jo estava, em va deslligar i em va donar la volta, amb la panxa enlaire.

Incapaç de moure'm i lluitar per fugir, em vaig quedar quieta... i ell llavors va penetrar-me suaument...
Jo seguia amb els ulls tapats, això sí.
.
.
També cal dir que el nostre amic i col·laborador mestreton ens va regalar un instrument per a la nostra petita col·lecció! Aviam si us poso aviat alguna foto... (gràcies nanu, et dec un mail, crec!) xD
.

11 de març, 2009

Mossegadetes

(El blog està una mica abandonat però seguim per aquí)

M'agrada quan el meu spanker em mossega. Però no m'agrada que ho faci molt fort, sinó en la mesura justa...
... veure que acosta les seves dents cap el meu cos i les hi clava... i sobretot m'agrada que em mossegui entre el coll i l'ombru. Avui m'ha mossegat i ara tinc una petita marqueta. També m'ha mossegat al cul, però, per sort, no ha sigut després d'una zurra :-)
.

27 de febrer, 2009

RELAT DEDICAT A LA SELENE


Simultàniament amb la publicació al nostre bloc de relats de Insòlita teràpia al divan, la nostra amiga spank Selene, a qui vaig dedicar aquest relat, ha editat una traducció que vaig fer-ne del mateix al castellà en el seu bloc Fantasías recurrentes... La erótica de los azotes (http://relatosselene.lacoctelera.net/).

Aquesta dedicatòria té el seu origen en una entrada que la mateixa Selene havia fet en el seu altre bloc Confessions on a spank floor el 24 de març de l'any passat, sota el títol de Lágrimas de salamandra.

Espero que el relat us agradi i des d'aquí dono les gràcies per la seva col.laboració i per tota la seva tasca divulgadora de l'univers spank a aquesta dama del spanking espanyol.

mestreton

25 de febrer, 2009

Una sessió amb la spankee submissa


Amics i amigues,

Primer de tot, moltes gràcies pels consells i indicacions que vau deixar com a comentaris en l'escrit anterior d'aquest bloc. He fet servir una part d'ells per a aquesta sessió!

Tal com havíem anunciat, la meva spankee tenia ganes de mostrar-se submissa, i l'altre dia vam trobar-nos per portar a terme aquest divertiment en una curta sessió.

El primer que vaig fer, en arribar a casa, és anar cap al menjador. Jo vaig seure al sofà i ella era dreta davant meu. El seu posat era realment de «bona nena», disposada a seguir les meves ordres. Aquesta situació, com podeu imaginar, em va complaure molt.

El primer que li vaig indicar és que es despullés totalment, davant meu, i que deixés la roba ben plegada, damunt de la taula. Així ho va fer. Vaig procedir tot seguit a la inspecció ocular de tot el seu cos.

Li vaig dir que separés les cames i els braços. Em vaig aixecar, m'hi vaig aproximar, i vaig començar a mirar amb tot deteniment aquell cos quasi virginal que tenia al davant... La cintura, les cames, els genolls, els peus, els pits, les espatlles... totes les parts del seu cos van ser examinades amb cura per mi. M'hi aproximava tant que podia sentir l'olor que desprenia la seva pell... I els meus llavis topaven amb suavitat amb algun dels seus membres.

És bonic contemplar un cos despullat de noia jove. I més, si penses que en uns minuts serà per a tu, per al teu gaudi...

A continuació li vaig indicar que s'estirés a la taula: havia d'inspeccionar, amb deteniment, les parts més íntimes del seu cos i, per descomptat, el culet, objecte de la meva acció correctiva. En el seu darrere, per cert, encara hi havia algun rastre de l'última sessió... Com unes petites ratlletes vermelles (com crostes molt petites), fruit dels cops de canya de feina menys d'una setmana. Tot sense cap perill ni conseqüències.

Vist que el seu cos ja estava a punt per a rebre, li vaig dir que confessés una de les (moltes) faltes que havia comès en els darrers dies. Es tractava d'un acte incívic, en contra de la col·lectivitat. Aquesta falta havia de ser castigada amb contundència.

La vaig agafar del canell, i la vaig acompanyar cap al lloc on rebria la primera tanda. Havia preparat un radiador amb rodes en el centre d'una habitació, sobre el qual havia situat un coixí, i tot tapat amb una manta.

S'havia de col·locar sobre d'ell, amb els peus i les mans a terra, com ajupida a sobre. Com que el seu cos era nu, em mostrava el seu cul en primer pla: destacat, ofert, a punt!

La pena imposada consistí en 50 cops de canya. Sé que la canya fa molt de mal. I aquell dia n'estrenava una! Una canyeta no molt llarga, que no és ni molt prima ni molt gruixuda, amb els nusos llimats. És suau i molt lleugera de tacte. I amb un simple moviment de canell infringeix un dur cop, un càstig sever i contundent.

La meva spankee no podia evitar els meus cops. L'objecte que servia de suport per al seu cos i perquè el seu cul estigués exposat era prou alt perquè no pogués evitar el càstig ni amb els peus ni amb les mans.

Però com que aquest dia venia de submissa: a penes si va protestar pel càstig, que sens dubte li produïa molt de dolor! Els seus sanglots indicaven com estava patint amb aquella tanda!

La intensitat de les meves canyotades era ajustada al límit que ella podia aguantar... Fortes al començament... més suaus a continuació... i extra fortes en les darreres patacades.

Una vegada acabada la tanda, la vaig ajudar a aixecar-se i va produir-se el diàleg correctiu. Deia que estava penedida pel que havia fet, i que intentaria arranjar-ho tan aviat com pogués. I que no ho tornaria a fer...

Mentre declarava la seva confessió i prometia la seva voluntat de correcció, tenia els mugrons agafats amb dues pinces de la roba (les havia preparades perquè no fessin un mal excessiu; la meva spankee és molt sensible en aquesta part del seu cos).

Tot seguit vaig deixar que es mostrés generosa amb mi per aquesta acció correctiva que li havia inflingit, i de la qual espero que hagi après una bona lliçó.

Per anar acabant, tot seguit vam fer un bonic i íntim OTK sobre el sofà. Si normalment les palmades sobre el culet són com carícies, no és el mateix després d'una tanda de cops de canya! Li produïen molt més dolor del normal. Però el tacte de la meva mà va fer que ho aguantés amb molt bona predisposició.

La darrera tanda, després que ella confessés una altra falta comesa, van ser 20 cops de cinturó.

La vaig situar amb els peus a terra, i el cos estirat al damunt de la taula. El seu cul tornava a oferir-se'm llèpol, golafre de cops...

Una tanda de 20 cops de cinturó és perfectament assumible pel cul d'una spankee experimentada com la meva.

Va acabar prou baldada... Confiem que hagi servit d'alguna cosa!

20 de febrer, 2009

El meu spanker necessita la vostra ajuda

Ja no sap que fer amb mi. Els càstigs corporals que em proporciona no fan canviar la meva conducta: anar a dormir cada dia súper tard, saltar-me alguna classe, demanar-li tota mena de capritxus...
Està clar que cada dia és una burla que s'amplia.
.
.
Doncs bé!

Ens agradaria (a ell perquè no té ja gaires idees) que ens expliquèssiu propostes de càstig.
Spankers, Amos... que feu quan la vostra spankee/submissa/esclava comet una falta? (val, està clar que una esclava no es portarà malament com fa l'spankee per provocar l'ira de l'spanker.. però també volem sentir idees de càstig...) i spankees/submisses/esclaves... algun càstig d'aquells que recordareu tota la vida que volgueu compartir amb nosaltres?

Gràcies per a la vostra col·laboració


(jo sé que en el fons ell m'aprecia i només
vol el meu bé, jejejeje) (q típic sóna)
.

18 de febrer, 2009

Petits canvis (novetats al blog)

Com veieu, aquests dies escric "més de lo normal" (va per temporades)

Dues coses!

1) Arran d'un comentari, hem afegit l'opció de "fer el seguiment del blog". O sigui que ja sabeu, si us agrada el nostre blog... feu-vos-en seguidors!
. .
2) En segon lloc, (i veient que a vegades el traductor automàtic dóna errors) he afegit una alternativa. Les dues són vàlides i ara mateix funcionen les dues, però com que són serveis externalitzats, a vegades fallen i el nostre deure i obligació és fer-vos la vida fàcil als que no parleu català :)
El primer traductor és un servei de la Generalitat de Catalunya, i el segon, de l'imperi Google (però la feina l'han feta des de la plataforma de blocs catalans bloctum). Ens ofereix, com a novetat, la traducció al alemany :)
.

17 de febrer, 2009

Més...

És el que té ser mala nena, que sempre vas amb el cul vermell ¬¬'

L'última entrada la va fer el meu spanker.. ell hi exlicava que divendres m'havia donat una bona lliçó.. però clar, seguia tenint els seus dubtes... funcionarien els seus mètodes educatius?
Està clar que no.

I avui, ale, doble ració. Han sigut només dues hores, i molt, molt d'hora (els nostre horaris són complicats!) però joer... estic feta pols.
.
.
Sabeu que passa? que és molt díficil ser spankee!
És molt difícil per coincidir el cap amb el cos. És a dir: divendres vaig acabar feta pols i amb forces marques... però divendres per la tarda la meva ment ja em deia "més, més!" jajajaja

I ell, que té la mà fàcil, avui m'ha tornat a pillar per banda per deixar-me les coses clares. I quan em zurrava, em fotia molt mal! perquè era mal sobre mal XD!
M'encanta quan em fa plorar i quan ja em dona per acabada, aconsegueixo amb esforç (i entre llàgrimes a vegades) mostrar-li un somriure orgullós de... "no podràs amb mi" xDDDD
.

13 de febrer, 2009

Una bona zurra!

Per Spanker.bcn
.
Els que ens seguiu de fa temps ja ens aneu coneixent... Sou conscients de la gran sintonia que hi ha entre nosaltres, i també la murrieria que la Spankee sovint demostra contra mi, per provocar la meva ira.

Doncs bé: avui hem tingut sessió, i la senyoreta ha quedat ben servida! Us n'explicaré alguns detalls.

Primer de tot, quan l'he anada a recollir ja he marcat les distàncies: no m'he dignat ni dirigir-li la paraula. En tot el trajecte fins a casa, ni un mot.

En arribar a casa i tancar la porta, l'he conduït amb empentes i rodolons fins al llit, on li ha començat a caure un reguitzell de palmades sobre el seu darrere. Primer, amb els pantalons posats; després, sobre la pell nua.

Quan m'he cansat d'utilitzar la mà, m'he tret el cinturó i l'he fet servir. Com sempre, doblegat per les puntes i utilitzat amb tota la força de què he estat capaç. L'Spankee ja quasi no podia aguantar sense plorar.

A continuació, cap al menjador! L'he situada en una postura que darrerament ens agrada força: amb el cos ajagut a la taula (boca avall), amb les mans i els peus lligats a les potes de la taula. Un coixí posat a la vora de la taula impedeix que li faci mal.

Aquí he esmerçat la meva energia fent servir un bonic instrument, clàssic de l'spanking: la fusta de muntar. És una eina idònia per infringir un càstig sever i estètic alhora. La llengüeta de cuiro produeix un bonic espetec quan xoca contra la pobra pell despullada del culet de l'Spankee...

M'hi he abraonat amb tota la fúria de què he estat capaç. Que es noti que estava enfadat! Però potser per la meva força bruta, no he pogut arribar al final del càstig anunciat: 100 cleques amb la fusta.
Amb poc més de la meitat, la personeta que tenia al davant ja no s'ha vist capaç d'aguantar més. Suplicava, bramava... es veia que no feia comèdia...

Al final, els senyals del càstig: un cul ple de blaus. Una esquena plena d'esgarrapades. Una espatlla amb les marques de les meves dents...

Però... creieu que tot aquest càstig servirà d'alguna cosa? Tant de bo que fos així... Però lamentablement no és pas segur. Una Spankee rebel costa molt de reconduir. Em temo molt que això d'avui només haurà estat una bona zurra! I poc més...

Fins aviat!

. .

11 de febrer, 2009

Spanking i còmics (I)

per mestreton
.

John Willie (1902-1962)

Amb aquesta nova secció m’agradaria introduir-vos en l’excitant món dels dibuixants que han omplert amb les seves imatges els nostres somnis spanks. Ells han estat en moltes ocasions els artífexs de la presa de consciència de la nostra condició de spankers o spankees. Gràcies a les seves obres, hem sabut reconèixer amb total claredat quina era la nostra tendència sexual i, a més a més, hem pogut constatar que no érem els únics que ens delíem per contemplar libidinosos un parell de natges envermellides pel tast d’una bona surra.
.
Em complau iniciar la secció parlant-vos d’en John Alexander Scott Coutts, que es com es deia l’artista que coneixem com a John Willie. Nascut a Singapur, educat a Anglaterra, passà els anys trenta del segle passat a Austràlia, d’on es traslladà a les primeries de la dècada dels quaranta a Nova York junt amb la seva dona Holly. A partir de 1946 edita la revista Bizarre, adreçada a un públic principalment fetitxista. Aquesta revista s’anà publicant de forma intermitent fins a l’any 1959 a Montreal, Nova York i Los Àngeles. Val a dir que en aquella època marcada pel puritanisme la seva edició havia de mantenir-se en la clandestinitat més absoluta. Willie en fou l’únic editor, així com també el dibuixant i el fotògraf de la major part dels seus exemplars.
Quan mor l’any 1962 a causa d’un tumor cerebral, John Willie ens deixà els seus escrits, les seves fotografies, els seus dibuixos i, sobretot un personatge que s’ha convertit en el decurs del temps en l’heroïna de les nostres fantasies: Sweet Gwendoline. Aquesta dolça protagonista de les seves històries il·lustrades constitueix per si mateixa una fita destacada i intemporal en la història del còmic. La seva imatge de noieta desemparada s’ha convertit en una de les icones de la imatgeria popular i ha estat profusament imitada. Fins i tot en Just Jaeckin, que ja havia dirigit la versió cinematogràfica de Histoire d’O, en va fer una adaptació pel cinema l’any 1984, que portà el títol de “The Perils of Gwendoline in the land of the Yik Yak”.
.
Segurament, l’element més característic de l’art de John Willie sigui la realitat que es desprèn de totes les seves creacions. Només dibuixava a partir de models i de fotografies que ell mateix havia fet i revelat. Podríem dir que fou un dibuixant de la vida real, encara que en unes circumstàncies imaginàries. Cal destacar igualment que en la seva obra no hi trobarem mai sang, encara que les marques del fuet ha deixat a la pell de les víctimes es reflecteixin amb total versemblança. Els danys causats no són mai gaire greus. La pròpia Gwendoline només es frega una mica els canells per tal de restablir la circulació després de tot un dia de tortures.
.
Per finalitzar aquesta ressenya sobre la vida i l’obra d’aquest pioner de la il·lustració eròtica, cal fer també esment a la seva tasca de dibuixant de pin-ups per a les portades de revistes com Flirt, Beauty Parade, Eyeful, Titter i d’altres. Els amants del bondage el tenen en un lloc destacat, no solament per totes les imatges que ens va llegar, sinó també per una carta, coneguda per Dear Jim, que s’ha convertit amb el temps en un veritable manual per als practicants d’aquesta altra modalitat dels jocs eròtics.

04 de febrer, 2009

Temps de neu

En alguns llocs de Catalunya i d'Espanya, ha estat nevant aquests dies.
Des del blog Spank Català us animem a combatre el fred aplicant bones dosis de zurres. (Consumiu amb moderació) ;-)
.

02 de febrer, 2009

Ell i jo.

*Per Spankee.bcn
.
Aquesta setmana fa un any que Ell es va convertir en el meu spanker. De fet, es pot dir clarament que fa un any que ell mateix s'ha convertit en spanker. Abans no ho era... però n'ha après ràpid.

.
Ell és una persona molt bona i sempre està de broma. Sé que deu tenir els seus problemes i les seves preucupacions, però sempre procura mantenir-me al marge. A mi alguns cops em molesta no ser part de la seva vida, però sé que fa el millor per als dos. Com ja hem comentat alguna vegada, l'únic que ens uneix és l'spank. L'spank i una bona amistat, crec.
.
Què dir? me l'aprecio molt. M'agrada que sigui el meu spanker i que adopti bé el seu rol. M'agrada quan s'enfada amb mi i em castiga. A vegades em pega molt fort i em fa mal i em fa plorar, però altres vegades em pega més fluixet i jo ric i m'ho passo bé.
Jo sé que fins i tot quan em pega fort no vol perjudicar-me i ho fa perque a mi m'agrada (i a ell també), tot i que a vegades no controla bé el que jo vull i el que no vull, perquè és una mica complicat de mesurar.

.
La veritat és que n
o sé mai que pensa. No sé que passa pel seu cap quan em veu plorar "per culpa seva", per la seva força impartida sobre el meu cos... Suposo que deu sentir una extranya dualitat entre el plaer que li suposa fer-ho i .. el greu que li sap.
Sí, crec que en el fons també li sap greu veure'm feta pols, encara que ell ho pugui negar 1000 vegades.

.
El que m'agrada més d'ell és que, estant al seu costat, puc fer sortir la nena que duc dins. M'ho paso bé amb ell i crec que ell s'ho passa bé amb mi, i sé que quan em baixa els pantalons s'emociona igual que jo, perquè pegar li agrada, i a mi m'agrada rebre. Per això quan estem junts ens ho pasem bé i suposo que es per això que ja casi portem un any compartint tantes cosetes i no ens en cansem.
Perquè l'spank no cansa.
.
..

28 de gener, 2009

Les natges, objecte etern del nostre desig

.
.
Sabia vostè que l’ésser humà és l’únic ésser vivent dotat de natges? Els animals només tenen cul! Però nosaltres tenim aquestes rodoneses adorablement arrogants, que es van movent provocativament en caminar
. Amb aquest parell de frases, que he extret de la seva obra L’Art de la fessée (*), el malaguanyat escriptor francès Jean Pierre Enard (1943-1987), ens parla d’aquest objecte etern del desig de tots els spankers del món, les natges dels i de les nostres spankees.

En les dones, les natges poden adquirir unes curvatures artísticament delicioses, que atreuen les meves mans com imants. Assotar no és pegar. És acaronar i violar al mateix temps. No hi ha cap sensació més meravellosa que veure com les natges es van envermellint després de cada nova patacada, tot i obrint-se com si en sol·licitessin la següent. S’ofereixen i es retrauen rítmicament... Estovar el cul d’una dona és fins i tot millor que besar-lo. És fer-li l’amor mentre n’observem els efectes... És la millor manera de retre homenatge a la part més noble, més delicada i més generosa de la dona... Enard continua amb les seves reflexions en veu alta, enaltint les virtuts dels darreres femenins, encara que crec que el text no se’n ressentiria si amb els canvis adients les referíssim als masculins.

No totes les natges, però, mereixen les seves floretes. N’hi ha algunes que no suggereixen al novel·lista francès cap excés, cap transgressió, cap risc... Massa planes, caigudes, sense la més minsa personalitat. A mesura que vagi aprenent més sobre el tema, veurà que no totes les dones es mereixen una surra a les natges... Hi esteu d’acord amb aquesta afirmació? Penseu que hi ha natges sense cap mena de personalitat que no es mereixen una bona plantofada?



(*) Jean Pierre Enard no va arribar a veure publicada aquesta obra, que caldrà considerar doncs com a pòstuma. La primera edició va veure la llum l’any 1988 i comptà amb el complement excepcional de les il·lustracions que l’artista italià Milo Manara va realitzar expressament per a aquest L’Art de la fessée. Tant d’Enard com de Manara en parlarem més endavant. De moment, però, m’agradaria dir-vos que, al meu entendre, pocs dibuixants han sabut donar als darreres femenins la força i l’expressivitat que en tot moment aconsegueix el gran Manara en les seves obres, siguin o no eròtiques. Els textos que apareixen en aquesta entrada són una traducció lliure que m’he permès efectuar com el meu petit homenatge a aquest escriptor que fa ja més de vint anys que ens va deixar.
.

20 de gener, 2009

Tornem-hi, spanks!!!


Comencem aquest any 2009 en els nostres blocs amb moltes i renovades il.lusions. També enguany pretenem continuar oferint-vos "allò que tant us agrada" i esperem que tots vosaltres, lectores i lectors de spank català, en seguiu gaudint almenys tant com nosaltres mateixos!!
.
Per encetar el nou any us suggerim el setè lliurament del "Spanking i Literatura" que teniu editat a sota d'aquesta introducció, al mateix temps que us obsequiem, per cortesia de l'amic Chimauri (http://chimaurispankoblog.blogspot.com/) amb un vídeo de la factoria GBS (Girls Boarding School), que podeu descarregar-vos amb aquest enllaç:
.
.
De la mateixa manera, avui hem actualitzat també el nostre bloc de relats http://spankcatala-relats.blogspot.com amb una nova col.laboració de la Mònica, titulada El culet màgic. Si ja vau llegir el seu anterior relat, no us sorprendrà retrobar-vos amb la calidesa i la sensualitat que li són pròpies en aquesta nova narració. I si encara no ho havíeu fet, ara en teniu l'ocasió perfecte per passar una bona estona amb la lectura d'aquestes dues petites joies de l'erotisme spank.
.

Spanking i literatura VII


“End of innocence” (1991)
.
Som a començaments del segle XX, una època marcada per l’inici de tímides però importants revolucions en l’àmbit de l’alliberament de les dones.
La civilització occidental, basada en la submissió de la classe treballadora a la noblesa i al poder econòmic que representava cada cop més la burgesia i, a la vegada, en la submissió de gènere de les dones respecte dels homes, comença a trontollar. Encara sort que existeixen alguns establiments, com el que regenta na Verònica Proctor a la cosmopolita capital de l’imperi britànic. Allí són enviades, per a rebre una educació com cal, joves minyones i fadrines empleades, procedents d’algunes de les cases més importants d’Anglaterra i dels Estats Units d’Amèrica.
Els mètodes d’aquell centre educatiu inclouen, com no podia ser d’una altra manera, una forta disciplina. Les alumnes rebels són sotmeses regularment, pel seu propi bé, és clar, a càstigs físics que les deixen amarades de llàgrimes, amb el culet ben vermell i calent, i, a més a més, amb una estranya sensació, no per desconeguda menys plaent, en llurs virginals sexes. Aquest és, en síntesi, l’argument de l’obra que avui us presento.
Aquesta novel·la d’en Paul Little, fou publicada per primer cop a Nova York per Masquerade Books, Inc., l’any 1991. L’edició que ens ha arribat va córrer a càrrec de Ediciones Martínez Roca S.A. un parell d’anys després, el 1993, i s’integrà dins la col·lecció Selecciones eróticas Sileno, amb un títol una mica més suggerent que l’original, “Las esclavas de Verónica”. La traducció fou de Pomertext.
Farcida d’escenes memorables on tothora hi és present el spanking, l’obra ens descriu amb agilitat i agudesa les aventures i les peripècies, embolcallades d’una exuberant sexualitat, que viuen, i ens fan viure a la vegada, tots els habitants d’aquella escola per a senyoretes. Quan arribem al seu final, sabem una mica més sobre la condició humana i intuïm, si més no, els forts lligams que s’estableixen entre el dolor i el plaer en determinades circumstàncies.
Com ja va sent habitual, m’he permès traduir un fragment d’aquesta excitant peça de la meva col·lecció privada, per tal que pugueu assaborir-lo com si d’un petit aperitiu es tractés. A veure què us sembla!


D’aquesta manera, les dues noies, tremoloses i expectants d’allò que els esperava, varen rebre l’ordre de presentar-se al dormitori de na Verònica a les nou en punt. Na Lorraine va ser la primera que va patir el càstig merescut, perquè la seva senyora desitjava que na Jennifer assistís al puniment de la seva companya, i suportés la tortura de saber el que li tocaria a ella mateixa una mica més tard.
La esvelta minyona va ser obligada a traure’s el vestit i els enagos, a abaixar-se a continuació les calces i a ajaure’s despullada d’aquesta manera damunt de la falda de la seva senyora, qui s’havia assegut en una cadira de respatller recte, a prop de la finestra.
Per al càstig, hom va emprar una sabatilla amb una gastada sola de cuir, i el cul de na Lorraine, sorprenentment grassonet, en contrast amb la seva estructura més lleugera, com de noiet, rebé vint enèrgiques cinglades que varen deixar llurs natges de pell lletosa convertides en dues masses de carn agradablement acolorides de rosa, mentre la jove cridava, plorava histèricament i, abans no caigués l’últim cop de la sabatilla, feia fervents promeses de portar-se bé en el futur.
A na Jennifer l’esperava una punició més horrible. Mentre na Lorraine es va incorporar amb els ulls plens de llàgrimes i s’apujà les calces, dirigint-se cap a un racó de la cambra, on va romandre de cara a la paret, na Jennifer va ser també obligada a traure’s el vestit i els enagos, a abaixar-se les calces fins als panxells, a agenollar-se damunt d’aquella mateixa cadira i a aferrar-se al seu respatller recte per tal de sostenir-se. Aleshores na Verònica s’atansà a un armari que hi havia a prop, d’on va treure’n una corretja flexible, l’ús de la qual coneixia ja molt bé la noia arran d’experiències passades.
Abans de començar, nogensmenys, i subjectant la corretja sota el seu braç, na Verònica va prémer el palmell de la seva mà esquerra contra la part inferior de l’esquena de la mossa i de seguida va procedir a clavar-li amb la mà dreta unes plantofades sorolloses, humiliants i força abrusadores, que deixaren l’exuberant joveneta banyada en llàgrimes. Després de concedir-li un moment de descans, na Verònica va informar-la amb fredor que havia de comptar fins a vuit cops, i expressar en veu alta el seu agraïment per a cadascun dels mateixos.

- I espero que a partir d’ara et comportis molt millor, joveneta –va dir-li a na Jennifer, qui, tot mocant-se, es regirà incòmoda i mirà amb recel cap enrere, observant la corretja plegada que la seva mestressa duia a la mà-. Perquè si no ho fessis, et ben asseguro que no trigaràs gaire a tornar aquí per a rebre’n una dosi més severa. I ara, estàs preparada?
- Sí..., senyora.

La jove es redreçà, tancà els ulls i abraçà amb força amb els seus dits el respatller de la cadira. La corretja va petarrellejar com una serp enutjada, produint un espetec sec que deixà una flamejant marca vermella sobre la part superior d’ambdues natges. Na Jennifer exhalà un gemec, va estirar cap enrere primer una cama i després l’altra i es queixà:

- Uau! Oh, si us plau, senyora, no em pegueu tan fort perquè fa molt de mal!

Les set xurriacades següents varen ser aplicades amb una premeditada lentitud, deixant que transcorreguessin almenys quaranta segons entre una i l’altra. Na Verònica Proctor creia amb fermesa en la teoria que un càstig eficaç comportava, per damunt de tot, la prolongació i l’ús de tots i cadascun dels matisos propis del suspens i de la humiliació.
Bastant abans que la vuitena corretjada impactés sobre els estremits i envermellits hemisferis de na Jennifer, la noia ja s’havia descomptat tres vegades a conseqüència d’una crisi de llàgrimes, i s’havia dreçat en una altra ocasió per a fregar-se enèrgicament el cul, la qual cosa l’hi valgué dues fuetades oficials més, mentre ella feia les més humils promeses sobre portar-se bé en el futur que mai hagués escoltat na Verònica. (...) Quan la tremolenca Jennifer va poder baixar per fi de la cadira fregant-se el darrere amb delit, havia rebut un total de tretze assots, que constituïen, si hom tenia en compte les patacades prèvies, un càstig força dur.

Què tal? Us ha agradat? Doncs el que us recomano és que us compreu el llibre, i us el llegiu sencer, perquè aquests paràgrafs representen només una minsa part de l’enorme càrrega d’erotisme que duu la novel.la en el seu interior.

Mestreton