20 de gener, 2009

Spanking i literatura VII


“End of innocence” (1991)
.
Som a començaments del segle XX, una època marcada per l’inici de tímides però importants revolucions en l’àmbit de l’alliberament de les dones.
La civilització occidental, basada en la submissió de la classe treballadora a la noblesa i al poder econòmic que representava cada cop més la burgesia i, a la vegada, en la submissió de gènere de les dones respecte dels homes, comença a trontollar. Encara sort que existeixen alguns establiments, com el que regenta na Verònica Proctor a la cosmopolita capital de l’imperi britànic. Allí són enviades, per a rebre una educació com cal, joves minyones i fadrines empleades, procedents d’algunes de les cases més importants d’Anglaterra i dels Estats Units d’Amèrica.
Els mètodes d’aquell centre educatiu inclouen, com no podia ser d’una altra manera, una forta disciplina. Les alumnes rebels són sotmeses regularment, pel seu propi bé, és clar, a càstigs físics que les deixen amarades de llàgrimes, amb el culet ben vermell i calent, i, a més a més, amb una estranya sensació, no per desconeguda menys plaent, en llurs virginals sexes. Aquest és, en síntesi, l’argument de l’obra que avui us presento.
Aquesta novel·la d’en Paul Little, fou publicada per primer cop a Nova York per Masquerade Books, Inc., l’any 1991. L’edició que ens ha arribat va córrer a càrrec de Ediciones Martínez Roca S.A. un parell d’anys després, el 1993, i s’integrà dins la col·lecció Selecciones eróticas Sileno, amb un títol una mica més suggerent que l’original, “Las esclavas de Verónica”. La traducció fou de Pomertext.
Farcida d’escenes memorables on tothora hi és present el spanking, l’obra ens descriu amb agilitat i agudesa les aventures i les peripècies, embolcallades d’una exuberant sexualitat, que viuen, i ens fan viure a la vegada, tots els habitants d’aquella escola per a senyoretes. Quan arribem al seu final, sabem una mica més sobre la condició humana i intuïm, si més no, els forts lligams que s’estableixen entre el dolor i el plaer en determinades circumstàncies.
Com ja va sent habitual, m’he permès traduir un fragment d’aquesta excitant peça de la meva col·lecció privada, per tal que pugueu assaborir-lo com si d’un petit aperitiu es tractés. A veure què us sembla!


D’aquesta manera, les dues noies, tremoloses i expectants d’allò que els esperava, varen rebre l’ordre de presentar-se al dormitori de na Verònica a les nou en punt. Na Lorraine va ser la primera que va patir el càstig merescut, perquè la seva senyora desitjava que na Jennifer assistís al puniment de la seva companya, i suportés la tortura de saber el que li tocaria a ella mateixa una mica més tard.
La esvelta minyona va ser obligada a traure’s el vestit i els enagos, a abaixar-se a continuació les calces i a ajaure’s despullada d’aquesta manera damunt de la falda de la seva senyora, qui s’havia assegut en una cadira de respatller recte, a prop de la finestra.
Per al càstig, hom va emprar una sabatilla amb una gastada sola de cuir, i el cul de na Lorraine, sorprenentment grassonet, en contrast amb la seva estructura més lleugera, com de noiet, rebé vint enèrgiques cinglades que varen deixar llurs natges de pell lletosa convertides en dues masses de carn agradablement acolorides de rosa, mentre la jove cridava, plorava histèricament i, abans no caigués l’últim cop de la sabatilla, feia fervents promeses de portar-se bé en el futur.
A na Jennifer l’esperava una punició més horrible. Mentre na Lorraine es va incorporar amb els ulls plens de llàgrimes i s’apujà les calces, dirigint-se cap a un racó de la cambra, on va romandre de cara a la paret, na Jennifer va ser també obligada a traure’s el vestit i els enagos, a abaixar-se les calces fins als panxells, a agenollar-se damunt d’aquella mateixa cadira i a aferrar-se al seu respatller recte per tal de sostenir-se. Aleshores na Verònica s’atansà a un armari que hi havia a prop, d’on va treure’n una corretja flexible, l’ús de la qual coneixia ja molt bé la noia arran d’experiències passades.
Abans de començar, nogensmenys, i subjectant la corretja sota el seu braç, na Verònica va prémer el palmell de la seva mà esquerra contra la part inferior de l’esquena de la mossa i de seguida va procedir a clavar-li amb la mà dreta unes plantofades sorolloses, humiliants i força abrusadores, que deixaren l’exuberant joveneta banyada en llàgrimes. Després de concedir-li un moment de descans, na Verònica va informar-la amb fredor que havia de comptar fins a vuit cops, i expressar en veu alta el seu agraïment per a cadascun dels mateixos.

- I espero que a partir d’ara et comportis molt millor, joveneta –va dir-li a na Jennifer, qui, tot mocant-se, es regirà incòmoda i mirà amb recel cap enrere, observant la corretja plegada que la seva mestressa duia a la mà-. Perquè si no ho fessis, et ben asseguro que no trigaràs gaire a tornar aquí per a rebre’n una dosi més severa. I ara, estàs preparada?
- Sí..., senyora.

La jove es redreçà, tancà els ulls i abraçà amb força amb els seus dits el respatller de la cadira. La corretja va petarrellejar com una serp enutjada, produint un espetec sec que deixà una flamejant marca vermella sobre la part superior d’ambdues natges. Na Jennifer exhalà un gemec, va estirar cap enrere primer una cama i després l’altra i es queixà:

- Uau! Oh, si us plau, senyora, no em pegueu tan fort perquè fa molt de mal!

Les set xurriacades següents varen ser aplicades amb una premeditada lentitud, deixant que transcorreguessin almenys quaranta segons entre una i l’altra. Na Verònica Proctor creia amb fermesa en la teoria que un càstig eficaç comportava, per damunt de tot, la prolongació i l’ús de tots i cadascun dels matisos propis del suspens i de la humiliació.
Bastant abans que la vuitena corretjada impactés sobre els estremits i envermellits hemisferis de na Jennifer, la noia ja s’havia descomptat tres vegades a conseqüència d’una crisi de llàgrimes, i s’havia dreçat en una altra ocasió per a fregar-se enèrgicament el cul, la qual cosa l’hi valgué dues fuetades oficials més, mentre ella feia les més humils promeses sobre portar-se bé en el futur que mai hagués escoltat na Verònica. (...) Quan la tremolenca Jennifer va poder baixar per fi de la cadira fregant-se el darrere amb delit, havia rebut un total de tretze assots, que constituïen, si hom tenia en compte les patacades prèvies, un càstig força dur.

Què tal? Us ha agradat? Doncs el que us recomano és que us compreu el llibre, i us el llegiu sencer, perquè aquests paràgrafs representen només una minsa part de l’enorme càrrega d’erotisme que duu la novel.la en el seu interior.

Mestreton

3 comentaris:

Rattan69 ha dit...

Molt interessant!!

Serà questió de buscar el llibre. Si realment això és només una petita part del contingut, ha de ser una lectura d'allò més entretinguda.

Gràcies.

Rattan69 ha dit...

Molt interessant!!

Serà questió de buscar el llibre. Si realment això és només una petita part del contingut, ha de ser una lectura d'allò més entretinguda.

Gràcies.

mestreton ha dit...

Bona nit, Rattan69 i gràcies pel teu comentari! La veritat és que el llibre és encara relativament fàcil de trobar. Jo l'he vist últimament a l'aparador d'alguna llibreria especialitzada i, sense anar més lluny, l'estiu passat vaig adquirir-ne un exemplar per a regalar en una botiga de llibres de segona mà.
Ja ens explicaràs què t'ha semblat!!!