28 de gener, 2009

Les natges, objecte etern del nostre desig

.
.
Sabia vostè que l’ésser humà és l’únic ésser vivent dotat de natges? Els animals només tenen cul! Però nosaltres tenim aquestes rodoneses adorablement arrogants, que es van movent provocativament en caminar
. Amb aquest parell de frases, que he extret de la seva obra L’Art de la fessée (*), el malaguanyat escriptor francès Jean Pierre Enard (1943-1987), ens parla d’aquest objecte etern del desig de tots els spankers del món, les natges dels i de les nostres spankees.

En les dones, les natges poden adquirir unes curvatures artísticament delicioses, que atreuen les meves mans com imants. Assotar no és pegar. És acaronar i violar al mateix temps. No hi ha cap sensació més meravellosa que veure com les natges es van envermellint després de cada nova patacada, tot i obrint-se com si en sol·licitessin la següent. S’ofereixen i es retrauen rítmicament... Estovar el cul d’una dona és fins i tot millor que besar-lo. És fer-li l’amor mentre n’observem els efectes... És la millor manera de retre homenatge a la part més noble, més delicada i més generosa de la dona... Enard continua amb les seves reflexions en veu alta, enaltint les virtuts dels darreres femenins, encara que crec que el text no se’n ressentiria si amb els canvis adients les referíssim als masculins.

No totes les natges, però, mereixen les seves floretes. N’hi ha algunes que no suggereixen al novel·lista francès cap excés, cap transgressió, cap risc... Massa planes, caigudes, sense la més minsa personalitat. A mesura que vagi aprenent més sobre el tema, veurà que no totes les dones es mereixen una surra a les natges... Hi esteu d’acord amb aquesta afirmació? Penseu que hi ha natges sense cap mena de personalitat que no es mereixen una bona plantofada?



(*) Jean Pierre Enard no va arribar a veure publicada aquesta obra, que caldrà considerar doncs com a pòstuma. La primera edició va veure la llum l’any 1988 i comptà amb el complement excepcional de les il·lustracions que l’artista italià Milo Manara va realitzar expressament per a aquest L’Art de la fessée. Tant d’Enard com de Manara en parlarem més endavant. De moment, però, m’agradaria dir-vos que, al meu entendre, pocs dibuixants han sabut donar als darreres femenins la força i l’expressivitat que en tot moment aconsegueix el gran Manara en les seves obres, siguin o no eròtiques. Els textos que apareixen en aquesta entrada són una traducció lliure que m’he permès efectuar com el meu petit homenatge a aquest escriptor que fa ja més de vint anys que ens va deixar.
.

20 de gener, 2009

Tornem-hi, spanks!!!


Comencem aquest any 2009 en els nostres blocs amb moltes i renovades il.lusions. També enguany pretenem continuar oferint-vos "allò que tant us agrada" i esperem que tots vosaltres, lectores i lectors de spank català, en seguiu gaudint almenys tant com nosaltres mateixos!!
.
Per encetar el nou any us suggerim el setè lliurament del "Spanking i Literatura" que teniu editat a sota d'aquesta introducció, al mateix temps que us obsequiem, per cortesia de l'amic Chimauri (http://chimaurispankoblog.blogspot.com/) amb un vídeo de la factoria GBS (Girls Boarding School), que podeu descarregar-vos amb aquest enllaç:
.
.
De la mateixa manera, avui hem actualitzat també el nostre bloc de relats http://spankcatala-relats.blogspot.com amb una nova col.laboració de la Mònica, titulada El culet màgic. Si ja vau llegir el seu anterior relat, no us sorprendrà retrobar-vos amb la calidesa i la sensualitat que li són pròpies en aquesta nova narració. I si encara no ho havíeu fet, ara en teniu l'ocasió perfecte per passar una bona estona amb la lectura d'aquestes dues petites joies de l'erotisme spank.
.

Spanking i literatura VII


“End of innocence” (1991)
.
Som a començaments del segle XX, una època marcada per l’inici de tímides però importants revolucions en l’àmbit de l’alliberament de les dones.
La civilització occidental, basada en la submissió de la classe treballadora a la noblesa i al poder econòmic que representava cada cop més la burgesia i, a la vegada, en la submissió de gènere de les dones respecte dels homes, comença a trontollar. Encara sort que existeixen alguns establiments, com el que regenta na Verònica Proctor a la cosmopolita capital de l’imperi britànic. Allí són enviades, per a rebre una educació com cal, joves minyones i fadrines empleades, procedents d’algunes de les cases més importants d’Anglaterra i dels Estats Units d’Amèrica.
Els mètodes d’aquell centre educatiu inclouen, com no podia ser d’una altra manera, una forta disciplina. Les alumnes rebels són sotmeses regularment, pel seu propi bé, és clar, a càstigs físics que les deixen amarades de llàgrimes, amb el culet ben vermell i calent, i, a més a més, amb una estranya sensació, no per desconeguda menys plaent, en llurs virginals sexes. Aquest és, en síntesi, l’argument de l’obra que avui us presento.
Aquesta novel·la d’en Paul Little, fou publicada per primer cop a Nova York per Masquerade Books, Inc., l’any 1991. L’edició que ens ha arribat va córrer a càrrec de Ediciones Martínez Roca S.A. un parell d’anys després, el 1993, i s’integrà dins la col·lecció Selecciones eróticas Sileno, amb un títol una mica més suggerent que l’original, “Las esclavas de Verónica”. La traducció fou de Pomertext.
Farcida d’escenes memorables on tothora hi és present el spanking, l’obra ens descriu amb agilitat i agudesa les aventures i les peripècies, embolcallades d’una exuberant sexualitat, que viuen, i ens fan viure a la vegada, tots els habitants d’aquella escola per a senyoretes. Quan arribem al seu final, sabem una mica més sobre la condició humana i intuïm, si més no, els forts lligams que s’estableixen entre el dolor i el plaer en determinades circumstàncies.
Com ja va sent habitual, m’he permès traduir un fragment d’aquesta excitant peça de la meva col·lecció privada, per tal que pugueu assaborir-lo com si d’un petit aperitiu es tractés. A veure què us sembla!


D’aquesta manera, les dues noies, tremoloses i expectants d’allò que els esperava, varen rebre l’ordre de presentar-se al dormitori de na Verònica a les nou en punt. Na Lorraine va ser la primera que va patir el càstig merescut, perquè la seva senyora desitjava que na Jennifer assistís al puniment de la seva companya, i suportés la tortura de saber el que li tocaria a ella mateixa una mica més tard.
La esvelta minyona va ser obligada a traure’s el vestit i els enagos, a abaixar-se a continuació les calces i a ajaure’s despullada d’aquesta manera damunt de la falda de la seva senyora, qui s’havia assegut en una cadira de respatller recte, a prop de la finestra.
Per al càstig, hom va emprar una sabatilla amb una gastada sola de cuir, i el cul de na Lorraine, sorprenentment grassonet, en contrast amb la seva estructura més lleugera, com de noiet, rebé vint enèrgiques cinglades que varen deixar llurs natges de pell lletosa convertides en dues masses de carn agradablement acolorides de rosa, mentre la jove cridava, plorava histèricament i, abans no caigués l’últim cop de la sabatilla, feia fervents promeses de portar-se bé en el futur.
A na Jennifer l’esperava una punició més horrible. Mentre na Lorraine es va incorporar amb els ulls plens de llàgrimes i s’apujà les calces, dirigint-se cap a un racó de la cambra, on va romandre de cara a la paret, na Jennifer va ser també obligada a traure’s el vestit i els enagos, a abaixar-se les calces fins als panxells, a agenollar-se damunt d’aquella mateixa cadira i a aferrar-se al seu respatller recte per tal de sostenir-se. Aleshores na Verònica s’atansà a un armari que hi havia a prop, d’on va treure’n una corretja flexible, l’ús de la qual coneixia ja molt bé la noia arran d’experiències passades.
Abans de començar, nogensmenys, i subjectant la corretja sota el seu braç, na Verònica va prémer el palmell de la seva mà esquerra contra la part inferior de l’esquena de la mossa i de seguida va procedir a clavar-li amb la mà dreta unes plantofades sorolloses, humiliants i força abrusadores, que deixaren l’exuberant joveneta banyada en llàgrimes. Després de concedir-li un moment de descans, na Verònica va informar-la amb fredor que havia de comptar fins a vuit cops, i expressar en veu alta el seu agraïment per a cadascun dels mateixos.

- I espero que a partir d’ara et comportis molt millor, joveneta –va dir-li a na Jennifer, qui, tot mocant-se, es regirà incòmoda i mirà amb recel cap enrere, observant la corretja plegada que la seva mestressa duia a la mà-. Perquè si no ho fessis, et ben asseguro que no trigaràs gaire a tornar aquí per a rebre’n una dosi més severa. I ara, estàs preparada?
- Sí..., senyora.

La jove es redreçà, tancà els ulls i abraçà amb força amb els seus dits el respatller de la cadira. La corretja va petarrellejar com una serp enutjada, produint un espetec sec que deixà una flamejant marca vermella sobre la part superior d’ambdues natges. Na Jennifer exhalà un gemec, va estirar cap enrere primer una cama i després l’altra i es queixà:

- Uau! Oh, si us plau, senyora, no em pegueu tan fort perquè fa molt de mal!

Les set xurriacades següents varen ser aplicades amb una premeditada lentitud, deixant que transcorreguessin almenys quaranta segons entre una i l’altra. Na Verònica Proctor creia amb fermesa en la teoria que un càstig eficaç comportava, per damunt de tot, la prolongació i l’ús de tots i cadascun dels matisos propis del suspens i de la humiliació.
Bastant abans que la vuitena corretjada impactés sobre els estremits i envermellits hemisferis de na Jennifer, la noia ja s’havia descomptat tres vegades a conseqüència d’una crisi de llàgrimes, i s’havia dreçat en una altra ocasió per a fregar-se enèrgicament el cul, la qual cosa l’hi valgué dues fuetades oficials més, mentre ella feia les més humils promeses sobre portar-se bé en el futur que mai hagués escoltat na Verònica. (...) Quan la tremolenca Jennifer va poder baixar per fi de la cadira fregant-se el darrere amb delit, havia rebut un total de tretze assots, que constituïen, si hom tenia en compte les patacades prèvies, un càstig força dur.

Què tal? Us ha agradat? Doncs el que us recomano és que us compreu el llibre, i us el llegiu sencer, perquè aquests paràgrafs representen només una minsa part de l’enorme càrrega d’erotisme que duu la novel.la en el seu interior.

Mestreton