27 de febrer, 2009

RELAT DEDICAT A LA SELENE


Simultàniament amb la publicació al nostre bloc de relats de Insòlita teràpia al divan, la nostra amiga spank Selene, a qui vaig dedicar aquest relat, ha editat una traducció que vaig fer-ne del mateix al castellà en el seu bloc Fantasías recurrentes... La erótica de los azotes (http://relatosselene.lacoctelera.net/).

Aquesta dedicatòria té el seu origen en una entrada que la mateixa Selene havia fet en el seu altre bloc Confessions on a spank floor el 24 de març de l'any passat, sota el títol de Lágrimas de salamandra.

Espero que el relat us agradi i des d'aquí dono les gràcies per la seva col.laboració i per tota la seva tasca divulgadora de l'univers spank a aquesta dama del spanking espanyol.

mestreton

25 de febrer, 2009

Una sessió amb la spankee submissa


Amics i amigues,

Primer de tot, moltes gràcies pels consells i indicacions que vau deixar com a comentaris en l'escrit anterior d'aquest bloc. He fet servir una part d'ells per a aquesta sessió!

Tal com havíem anunciat, la meva spankee tenia ganes de mostrar-se submissa, i l'altre dia vam trobar-nos per portar a terme aquest divertiment en una curta sessió.

El primer que vaig fer, en arribar a casa, és anar cap al menjador. Jo vaig seure al sofà i ella era dreta davant meu. El seu posat era realment de «bona nena», disposada a seguir les meves ordres. Aquesta situació, com podeu imaginar, em va complaure molt.

El primer que li vaig indicar és que es despullés totalment, davant meu, i que deixés la roba ben plegada, damunt de la taula. Així ho va fer. Vaig procedir tot seguit a la inspecció ocular de tot el seu cos.

Li vaig dir que separés les cames i els braços. Em vaig aixecar, m'hi vaig aproximar, i vaig començar a mirar amb tot deteniment aquell cos quasi virginal que tenia al davant... La cintura, les cames, els genolls, els peus, els pits, les espatlles... totes les parts del seu cos van ser examinades amb cura per mi. M'hi aproximava tant que podia sentir l'olor que desprenia la seva pell... I els meus llavis topaven amb suavitat amb algun dels seus membres.

És bonic contemplar un cos despullat de noia jove. I més, si penses que en uns minuts serà per a tu, per al teu gaudi...

A continuació li vaig indicar que s'estirés a la taula: havia d'inspeccionar, amb deteniment, les parts més íntimes del seu cos i, per descomptat, el culet, objecte de la meva acció correctiva. En el seu darrere, per cert, encara hi havia algun rastre de l'última sessió... Com unes petites ratlletes vermelles (com crostes molt petites), fruit dels cops de canya de feina menys d'una setmana. Tot sense cap perill ni conseqüències.

Vist que el seu cos ja estava a punt per a rebre, li vaig dir que confessés una de les (moltes) faltes que havia comès en els darrers dies. Es tractava d'un acte incívic, en contra de la col·lectivitat. Aquesta falta havia de ser castigada amb contundència.

La vaig agafar del canell, i la vaig acompanyar cap al lloc on rebria la primera tanda. Havia preparat un radiador amb rodes en el centre d'una habitació, sobre el qual havia situat un coixí, i tot tapat amb una manta.

S'havia de col·locar sobre d'ell, amb els peus i les mans a terra, com ajupida a sobre. Com que el seu cos era nu, em mostrava el seu cul en primer pla: destacat, ofert, a punt!

La pena imposada consistí en 50 cops de canya. Sé que la canya fa molt de mal. I aquell dia n'estrenava una! Una canyeta no molt llarga, que no és ni molt prima ni molt gruixuda, amb els nusos llimats. És suau i molt lleugera de tacte. I amb un simple moviment de canell infringeix un dur cop, un càstig sever i contundent.

La meva spankee no podia evitar els meus cops. L'objecte que servia de suport per al seu cos i perquè el seu cul estigués exposat era prou alt perquè no pogués evitar el càstig ni amb els peus ni amb les mans.

Però com que aquest dia venia de submissa: a penes si va protestar pel càstig, que sens dubte li produïa molt de dolor! Els seus sanglots indicaven com estava patint amb aquella tanda!

La intensitat de les meves canyotades era ajustada al límit que ella podia aguantar... Fortes al començament... més suaus a continuació... i extra fortes en les darreres patacades.

Una vegada acabada la tanda, la vaig ajudar a aixecar-se i va produir-se el diàleg correctiu. Deia que estava penedida pel que havia fet, i que intentaria arranjar-ho tan aviat com pogués. I que no ho tornaria a fer...

Mentre declarava la seva confessió i prometia la seva voluntat de correcció, tenia els mugrons agafats amb dues pinces de la roba (les havia preparades perquè no fessin un mal excessiu; la meva spankee és molt sensible en aquesta part del seu cos).

Tot seguit vaig deixar que es mostrés generosa amb mi per aquesta acció correctiva que li havia inflingit, i de la qual espero que hagi après una bona lliçó.

Per anar acabant, tot seguit vam fer un bonic i íntim OTK sobre el sofà. Si normalment les palmades sobre el culet són com carícies, no és el mateix després d'una tanda de cops de canya! Li produïen molt més dolor del normal. Però el tacte de la meva mà va fer que ho aguantés amb molt bona predisposició.

La darrera tanda, després que ella confessés una altra falta comesa, van ser 20 cops de cinturó.

La vaig situar amb els peus a terra, i el cos estirat al damunt de la taula. El seu cul tornava a oferir-se'm llèpol, golafre de cops...

Una tanda de 20 cops de cinturó és perfectament assumible pel cul d'una spankee experimentada com la meva.

Va acabar prou baldada... Confiem que hagi servit d'alguna cosa!

20 de febrer, 2009

El meu spanker necessita la vostra ajuda

Ja no sap que fer amb mi. Els càstigs corporals que em proporciona no fan canviar la meva conducta: anar a dormir cada dia súper tard, saltar-me alguna classe, demanar-li tota mena de capritxus...
Està clar que cada dia és una burla que s'amplia.
.
.
Doncs bé!

Ens agradaria (a ell perquè no té ja gaires idees) que ens expliquèssiu propostes de càstig.
Spankers, Amos... que feu quan la vostra spankee/submissa/esclava comet una falta? (val, està clar que una esclava no es portarà malament com fa l'spankee per provocar l'ira de l'spanker.. però també volem sentir idees de càstig...) i spankees/submisses/esclaves... algun càstig d'aquells que recordareu tota la vida que volgueu compartir amb nosaltres?

Gràcies per a la vostra col·laboració


(jo sé que en el fons ell m'aprecia i només
vol el meu bé, jejejeje) (q típic sóna)
.

18 de febrer, 2009

Petits canvis (novetats al blog)

Com veieu, aquests dies escric "més de lo normal" (va per temporades)

Dues coses!

1) Arran d'un comentari, hem afegit l'opció de "fer el seguiment del blog". O sigui que ja sabeu, si us agrada el nostre blog... feu-vos-en seguidors!
. .
2) En segon lloc, (i veient que a vegades el traductor automàtic dóna errors) he afegit una alternativa. Les dues són vàlides i ara mateix funcionen les dues, però com que són serveis externalitzats, a vegades fallen i el nostre deure i obligació és fer-vos la vida fàcil als que no parleu català :)
El primer traductor és un servei de la Generalitat de Catalunya, i el segon, de l'imperi Google (però la feina l'han feta des de la plataforma de blocs catalans bloctum). Ens ofereix, com a novetat, la traducció al alemany :)
.

17 de febrer, 2009

Més...

És el que té ser mala nena, que sempre vas amb el cul vermell ¬¬'

L'última entrada la va fer el meu spanker.. ell hi exlicava que divendres m'havia donat una bona lliçó.. però clar, seguia tenint els seus dubtes... funcionarien els seus mètodes educatius?
Està clar que no.

I avui, ale, doble ració. Han sigut només dues hores, i molt, molt d'hora (els nostre horaris són complicats!) però joer... estic feta pols.
.
.
Sabeu que passa? que és molt díficil ser spankee!
És molt difícil per coincidir el cap amb el cos. És a dir: divendres vaig acabar feta pols i amb forces marques... però divendres per la tarda la meva ment ja em deia "més, més!" jajajaja

I ell, que té la mà fàcil, avui m'ha tornat a pillar per banda per deixar-me les coses clares. I quan em zurrava, em fotia molt mal! perquè era mal sobre mal XD!
M'encanta quan em fa plorar i quan ja em dona per acabada, aconsegueixo amb esforç (i entre llàgrimes a vegades) mostrar-li un somriure orgullós de... "no podràs amb mi" xDDDD
.

13 de febrer, 2009

Una bona zurra!

Per Spanker.bcn
.
Els que ens seguiu de fa temps ja ens aneu coneixent... Sou conscients de la gran sintonia que hi ha entre nosaltres, i també la murrieria que la Spankee sovint demostra contra mi, per provocar la meva ira.

Doncs bé: avui hem tingut sessió, i la senyoreta ha quedat ben servida! Us n'explicaré alguns detalls.

Primer de tot, quan l'he anada a recollir ja he marcat les distàncies: no m'he dignat ni dirigir-li la paraula. En tot el trajecte fins a casa, ni un mot.

En arribar a casa i tancar la porta, l'he conduït amb empentes i rodolons fins al llit, on li ha començat a caure un reguitzell de palmades sobre el seu darrere. Primer, amb els pantalons posats; després, sobre la pell nua.

Quan m'he cansat d'utilitzar la mà, m'he tret el cinturó i l'he fet servir. Com sempre, doblegat per les puntes i utilitzat amb tota la força de què he estat capaç. L'Spankee ja quasi no podia aguantar sense plorar.

A continuació, cap al menjador! L'he situada en una postura que darrerament ens agrada força: amb el cos ajagut a la taula (boca avall), amb les mans i els peus lligats a les potes de la taula. Un coixí posat a la vora de la taula impedeix que li faci mal.

Aquí he esmerçat la meva energia fent servir un bonic instrument, clàssic de l'spanking: la fusta de muntar. És una eina idònia per infringir un càstig sever i estètic alhora. La llengüeta de cuiro produeix un bonic espetec quan xoca contra la pobra pell despullada del culet de l'Spankee...

M'hi he abraonat amb tota la fúria de què he estat capaç. Que es noti que estava enfadat! Però potser per la meva força bruta, no he pogut arribar al final del càstig anunciat: 100 cleques amb la fusta.
Amb poc més de la meitat, la personeta que tenia al davant ja no s'ha vist capaç d'aguantar més. Suplicava, bramava... es veia que no feia comèdia...

Al final, els senyals del càstig: un cul ple de blaus. Una esquena plena d'esgarrapades. Una espatlla amb les marques de les meves dents...

Però... creieu que tot aquest càstig servirà d'alguna cosa? Tant de bo que fos així... Però lamentablement no és pas segur. Una Spankee rebel costa molt de reconduir. Em temo molt que això d'avui només haurà estat una bona zurra! I poc més...

Fins aviat!

. .

11 de febrer, 2009

Spanking i còmics (I)

per mestreton
.

John Willie (1902-1962)

Amb aquesta nova secció m’agradaria introduir-vos en l’excitant món dels dibuixants que han omplert amb les seves imatges els nostres somnis spanks. Ells han estat en moltes ocasions els artífexs de la presa de consciència de la nostra condició de spankers o spankees. Gràcies a les seves obres, hem sabut reconèixer amb total claredat quina era la nostra tendència sexual i, a més a més, hem pogut constatar que no érem els únics que ens delíem per contemplar libidinosos un parell de natges envermellides pel tast d’una bona surra.
.
Em complau iniciar la secció parlant-vos d’en John Alexander Scott Coutts, que es com es deia l’artista que coneixem com a John Willie. Nascut a Singapur, educat a Anglaterra, passà els anys trenta del segle passat a Austràlia, d’on es traslladà a les primeries de la dècada dels quaranta a Nova York junt amb la seva dona Holly. A partir de 1946 edita la revista Bizarre, adreçada a un públic principalment fetitxista. Aquesta revista s’anà publicant de forma intermitent fins a l’any 1959 a Montreal, Nova York i Los Àngeles. Val a dir que en aquella època marcada pel puritanisme la seva edició havia de mantenir-se en la clandestinitat més absoluta. Willie en fou l’únic editor, així com també el dibuixant i el fotògraf de la major part dels seus exemplars.
Quan mor l’any 1962 a causa d’un tumor cerebral, John Willie ens deixà els seus escrits, les seves fotografies, els seus dibuixos i, sobretot un personatge que s’ha convertit en el decurs del temps en l’heroïna de les nostres fantasies: Sweet Gwendoline. Aquesta dolça protagonista de les seves històries il·lustrades constitueix per si mateixa una fita destacada i intemporal en la història del còmic. La seva imatge de noieta desemparada s’ha convertit en una de les icones de la imatgeria popular i ha estat profusament imitada. Fins i tot en Just Jaeckin, que ja havia dirigit la versió cinematogràfica de Histoire d’O, en va fer una adaptació pel cinema l’any 1984, que portà el títol de “The Perils of Gwendoline in the land of the Yik Yak”.
.
Segurament, l’element més característic de l’art de John Willie sigui la realitat que es desprèn de totes les seves creacions. Només dibuixava a partir de models i de fotografies que ell mateix havia fet i revelat. Podríem dir que fou un dibuixant de la vida real, encara que en unes circumstàncies imaginàries. Cal destacar igualment que en la seva obra no hi trobarem mai sang, encara que les marques del fuet ha deixat a la pell de les víctimes es reflecteixin amb total versemblança. Els danys causats no són mai gaire greus. La pròpia Gwendoline només es frega una mica els canells per tal de restablir la circulació després de tot un dia de tortures.
.
Per finalitzar aquesta ressenya sobre la vida i l’obra d’aquest pioner de la il·lustració eròtica, cal fer també esment a la seva tasca de dibuixant de pin-ups per a les portades de revistes com Flirt, Beauty Parade, Eyeful, Titter i d’altres. Els amants del bondage el tenen en un lloc destacat, no solament per totes les imatges que ens va llegar, sinó també per una carta, coneguda per Dear Jim, que s’ha convertit amb el temps en un veritable manual per als practicants d’aquesta altra modalitat dels jocs eròtics.

04 de febrer, 2009

Temps de neu

En alguns llocs de Catalunya i d'Espanya, ha estat nevant aquests dies.
Des del blog Spank Català us animem a combatre el fred aplicant bones dosis de zurres. (Consumiu amb moderació) ;-)
.

02 de febrer, 2009

Ell i jo.

*Per Spankee.bcn
.
Aquesta setmana fa un any que Ell es va convertir en el meu spanker. De fet, es pot dir clarament que fa un any que ell mateix s'ha convertit en spanker. Abans no ho era... però n'ha après ràpid.

.
Ell és una persona molt bona i sempre està de broma. Sé que deu tenir els seus problemes i les seves preucupacions, però sempre procura mantenir-me al marge. A mi alguns cops em molesta no ser part de la seva vida, però sé que fa el millor per als dos. Com ja hem comentat alguna vegada, l'únic que ens uneix és l'spank. L'spank i una bona amistat, crec.
.
Què dir? me l'aprecio molt. M'agrada que sigui el meu spanker i que adopti bé el seu rol. M'agrada quan s'enfada amb mi i em castiga. A vegades em pega molt fort i em fa mal i em fa plorar, però altres vegades em pega més fluixet i jo ric i m'ho passo bé.
Jo sé que fins i tot quan em pega fort no vol perjudicar-me i ho fa perque a mi m'agrada (i a ell també), tot i que a vegades no controla bé el que jo vull i el que no vull, perquè és una mica complicat de mesurar.

.
La veritat és que n
o sé mai que pensa. No sé que passa pel seu cap quan em veu plorar "per culpa seva", per la seva força impartida sobre el meu cos... Suposo que deu sentir una extranya dualitat entre el plaer que li suposa fer-ho i .. el greu que li sap.
Sí, crec que en el fons també li sap greu veure'm feta pols, encara que ell ho pugui negar 1000 vegades.

.
El que m'agrada més d'ell és que, estant al seu costat, puc fer sortir la nena que duc dins. M'ho paso bé amb ell i crec que ell s'ho passa bé amb mi, i sé que quan em baixa els pantalons s'emociona igual que jo, perquè pegar li agrada, i a mi m'agrada rebre. Per això quan estem junts ens ho pasem bé i suposo que es per això que ja casi portem un any compartint tantes cosetes i no ens en cansem.
Perquè l'spank no cansa.
.
..